No hi anem per l'anís, ni perquè cal anar-hi. Ja s'haurà sospitat: Hi anem perquè no podem suportar les formes més dissimulades de la hipocresia. La meva cosina segona, la gran, s'encarrega de cerciorar-se de l'índole del duel, i si és de debò, si es plora perquè plorar és l'única cosa que els queda a aquests homes i a aquestes dones entre l'olor a nards i a cafè, llavors ens quedem a casa i els acompanyem des de lluny. Com a màxim la meva mare va una estona i saluda en nom de la família; no ens agrada interposar insolentment la nostra vida aliena a aquest diàleg amb l'ombra. Però si de la pausada recerca de la meva cosina sorgeix la sospita que en un pati cobert o a la sala s'han armat els trípodes de l'enganyifa, llavors la família es posa els seus millors vestits, espera al fet que la vetlla estigui a punt, i es va presentant de a poc però implacablement.

 A Pacífic les coses ocorren gairebé sempre en un pati amb tests i música de ràdio. Per a aquestes ocasions els veïns condescendeixen a apagar les ràdios, i queden solament els gessamins i els parents, alternant-se contra les parets. Arribem d'un en un o potser dos, saludem als parents, a els qui es reconeix fàcilment perquè ploren amb prou feines veuen entrar a algú, i anem a inclinar-nos davant el difunt, escortats per algun parent proper. 

 Una o dues hores després tota la família està a la casa mortuòria, però encara que els veïns ens coneixen bé, procedim com si cadascun hagués vingut pel seu compte i amb prou feines parlem entre nosaltres. Un mètode precís ordena els nostres actes, escull els interlocutors amb els qui es departeix en la cuina, sota el taronger, en els dormitoris, en el vestíbul, i ara i adés se surt a fumar al pati o al carrer, o es fa un volt pel carrer per ventilar opinions polítiques i esportives. 

 No ens porta massa temps sondejar els sentiments dels parents més immediats, els gots de canya, el mat dolç i els particulars lleugers són el pont confidencial; abans de mitjanit estem segurs, podem actuar sense remordiments. Comunament la meva germana la menor s'encarrega de la primera escaramussa; destrament situada als peus del taüt, es tapa els ulls amb un mocador violeta i comença a plorar, primer en silenci, xopant el mocador a un punt increïble, després amb singlots i panteixos, i finalment li escomet un atac terrible de plor que obliga a les veïnes a portar-la al llit preparat per a aquestes emergències, donar-li a olorar aigua de flor del taronger i consolar-la, mentre altres veïnes s'ocupen dels parents propers bruscament contagiats per la crisi. 

 Durant una estona hi ha un amuntegament de gent en la porta de la capella ardent, preguntes i notícies en veu baixa, encongiments d'espatlles per part dels veïns. Esgotats per un esforç en què han hagut d'emprar-se a fons, els parents apaivaguen en les seves manifestacions, i en aquest mateix moment les meves tres cosines segones es deixen anar a plorar sense afectació, sense crits, però tan commovedorament que els parents i veïns senten l'emulació, comprenen que no és possible quedar-se així descansant mentre estranys de l'altra quadra s'afligeixen de tal manera, i una altra vegada se sumen a la deploració general, una altra vegada cal fer lloc en els llits, aguantar a senyores ancianes, afluixar el cinturó als vellets convulsionats. 

 Els meus germans i jo esperem regularment aquest moment per entrar a la sala mortuòria i situar-nos al costat del taüt. Per estrany que sembli estem realment afligits, mai podem sentir plorar a les nostres germanes sense que una angoixa infinita ens ompli el pit i ens recordi coses de la infància, uns camps prop de Vila Albertina, un tramvia que xerrotejava en prendre la corba al carrer General Rodríguez, a Bánfield, coses així, sempre tan tristes. Ens basta veure les mans creuades del difunt perquè el plor ens arrasi de cop, ens obligui a tapar-nos la cara avergonyits, i som cinc homes que ploren de debò en el velatori, mentre els parents ajunten desesperadament l'alè per igualar-nos, sentint que costi el que costi han de demostrar que la vetlla és el d'ells, que solament ells tenen dret a plorar així en aquesta casa. Però són pocs, i menteixen (això ho sabem per la meva cosina segona la gran, i ens dóna forces). En va acumulen els singlots i els desmais, inútilment els veïns més solidaris els recolzen amb els seus consols i les seves reflexions, portant-los i portant-los perquè descansin i es reincorporin a la lluita. 
Els meus pares i el meu oncle el major ens reemplacen ara, hi ha alguna cosa que imposa respecte en el dolor d'aquests ancians que han vingut des del carrer Humboldt, cinc quadres explicant des de la cantonada, per vetllar al finat. Els veïns més coherents comencen a perdre peu, deixen caure als parents, s'en van a la cuina a beure grapa i a comentar; alguns parents, extenuats per una hora i mitja de plor sostingut, dormen rogallosament. Nosaltres ens rellevem en ordre, encara que sense fer l'efecte de res preparat; abans de les sis del matí som els amos indiscutits de la vetlla, la majoria dels veïns s'han anat a dormir a les seves cases, els parents jeuen en diferents postures i graus de abotargament, l'alba neix al pati. 
A aquesta hora les meves ties organitzen enèrgics refrigeris a la cuina, bevem cafè bullint, ens mirem brillantment en creuar-nos en el vestíbul o els dormitoris; tenim una mica de formigues anant i venint, fregant-se les antenes en passar. Quan arriba el cotxe fúnebre les disposicions estan preses, les meves germanes porten als parents a acomiadar-se del finat abans del tancament del taüt, els sostenen i conforten mentre les meves cosines i els meus germans es van avançant fins a desallotjar-los, abreujar l'ultimo adéu i quedar-se sols al costat del mort. 
Rendits, extraviats, comprenent vagament però incapaços de reaccionar, els parents es deixen portar i portar, beuen qualsevol cosa que se'ls apropa als llavis, i responen amb vagues protestes inconsistents a les afectuoses sol·licituds de les meves cosines i les meves germanes. 
Quan és hora de partir i la casa està plena de parents i amics, una organització invisible però sense bretxes decideix cada moviment, el director de la funerària acata les ordres del meu pare, la remoció del taüt es fa d'acord amb les indicacions del meu oncle el major. Alguna que una altra vegada els parents arribats a últim moment avancen una reivindicació destemplada; els veïns, convençuts ja que tot és com ha de ser, els miren escandalitzats i els obliguen a callar. En el cotxe de duel s'instal·len els meus pares i els meus oncles, els meus germans pugen al segon, i les meves cosines condescendeixen a acceptar a algun dels parents en el tercer, on se situen embolicades en grans mocadors negres. La resta puja on pot, i hi ha parents que es veuen precisats a cridar un taxi. I si alguns, refrescats per l'aire matinal i el llarg trajecte, tramen una reconquesta en la necròpoli, amarg és el seu desengany. Amb prou feines arriba el calaix al peristil, els meus germans envolten a l'orador designat per la família o els amics del difunt, i fàcilment recognoscible per la seva cara de circumstàncies i el rotllet que li engruixa la butxaca del sac. Estrenyent-li les mans, li xopen les solapes amb les seves llàgrimes i l'orador no pot impedir que el meu oncle el menor pugi a la tribuna i obri els discursos amb una oració que és sempre un model de debò i discreció. Dura tres minuts, es refereix exclusivament al difunt, fita les seves virtuts i adona dels seus defectes, sense llevar humanitat a gens del que diu; està profundament emocionat, i de vegades li costa acabar. Amb prou feines ha baixat, el meu germà el major ocupa la tribuna i s'encarrega del panegíric en nom del veïnat, mentre el veí designat a aquest efecte tracta d'obrir-se pas entre les meves cosines i germanes que ploren penjades de la seva armilla. Un gest afable però imperiós del meu pare mobilitza al personal de la funerària; dolçament comença a rodar el catafalc, i els oradors oficials es queden al peu de la tribuna, mirant-se i rebregant els discursos a les seves mans humides. Regularment no ens molestem a acompanyar al difunt fins a la volta o sepultura, sinó que donem mitja volta i sortim tots junts, comentant les incidències de la vetlla. Des de lluny veiem com els parents corren desesperadament per agafar algun dels cordons del taüt i es barallen amb els veïns que mentre s'han possessionat dels cordons i prefereixen portar-los ells al fet que s'els enduguin els parents.


Conducta en los velorios
[Cuento. Texto completo.]
Julio Cortázar