Feia molts anys que no anava al barber, a la barberia, a tallar-me els cabells, com tinc una filla que és perruquera me'ls tallava ella. Però com ha canviat de feina i ja no fa de perruquera, torno a anar a la barberia, tinc un noi magrebí al costat mateix de casa i aquí vaig anar. I clar, no vaig trobar el mateix ambient que hi havia a la barberia d'abans, sobretot quan era jovenet.
Darrere de casa, al carrer Campmany hi havia una barberia, la clàssica barberia de barri, ja que al centre hi havia el Martinoli - em sembla que encara hi és, almenys el rètol - que era una barberia més moderna on feien el 'esculpido a navaja' que era la ultima moda.
Tornant a la barberia de l'Enric que així crec recordar es deia el barber del carrer Campany, aquest era un personatge peculiar, veí de Polinyà, portava un peluquin impossible que semblava una enciamada i gairebé mai el duia ben posat del tot, a més, l'home tocava la trompeta i quan li venia la dèria parava d'afaitar o tallar els cabells i es posava a tocar-la, no massa bé per cert. Si passava una senyora de bon veure pel carrer, deixava de fer el que feia i sortia al carrer per dir-li alguna floreta, ja que era molt doner, mujeriegu que es deia abans, i piropo en comptes de floreta, que són conceptes postmoderns.


Les barberies d'aquella època era un lloc on es reunia la gent per xerrar de futbol, política o dones, s'hi fumava i llegia els diaris d'esports i també alguna revista de les verdes que es deia.
El barber solia donar molta conversa i hi entenia de tot, i la gent hi passava bona part del matí - normalment el dssabte - vindria a ser un substitutiu del bar. El barber, a banda de tallar els cabells amb tisora - res de moto - també afaitava amb la navalla, i per suposat, el massatge era Floïd, del que en parlava l'altre dia.
És tot un món que ha desaparegut, llevat que hagi escollit el barber equivocat en no ser forà, hauré de provar un que hi ha més avall de casa que és del país, a veure que tal, però és més lluny, i segurament més car.