MANUAL DEL PERFECTE ESCRIPTOR MEDIOCRE

Explicava l'Espinas ahir que a ell i a Ramón Folch i Camarasa els havien entrevistat a no recordo ara a quin programa de radio........., per cert que el Sr. Espinas comparteix una afició gastronómica amb mi, els cigrons, que no se si els ha probat amb 'callos' que és el deliri. perdó, els varen convidar aquí
Servidor que coneix personalment al Sr. Ramón Folch ja l'havia donat per traspassat, en això sóc com el pare, que quan feia temps que no veia o no en sabía d'algú, em deia, noi:aquest ja deu estar mort.

"Per cert Santiago (el pare), que ahir em vaig trobar al Joan Vinyeta que vosté ja havia enterrat i li vaig fer saber que era vostè qui havia traspassat, feia exactament 1 més 10 dies i 22 hores."

Explico això perque Ramón Folch i Camarasa és molt més que el fill de qui fou el seu pare i la seva activitat literaria i teatral no ha estat suficientment reconeguda ni valorada, suposo que a la seva edat això ja li deu semblar igual, que li rellisca, vaja, pero diria que un cert punt de ressentiment si que l'arrossega, víctima de ser fill del seu pare, lo qual no és nou i passa sovint, imagineu-vos al fill petit de Mariano Rajoy, el del calvot, està condemnat al menysteniment, a l'oblit de per vida per culpa de ser fill del seu pare.

El text que ve a continuació és d'una obra menor d'en Ramón Folch, però és enginyosa, real, àcida i molt divertida; va guanyar el Pere Quart d'humor i sàtira, 'el Manual del perfecte escriptor mediocre'.....



"Us han dit que signareu al Corte Inglés de 12 a 1, i fins i tot els diaris ho porten; però és veritat.
Per a l'ocasiò, us poseu el vestit d'escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si és no és negligé) i us planteu a l'indret assenyalat portant a l'infern de l'americana el millor bolígraf xapat d'or que posseïu.
En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres; els d'en Serrallach, els d'en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.
Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.
Si l'organització és eficient, els altaveus proclamaràn la vostra presència i diràn que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribuexin el llibre en castellà del desconegut i isolat Durpín.
Encara no heu tingut temps d'asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada que vol la seva signatura.
En Durpín si que hi és. Sol i vern, davant el muntet dels seus llibres. El vostre munt de llibres roman intacte....

La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n'és un quart.
Llavors, de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!
Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard en tornar a casa, comentarà: "Ai no sé! M'ha fet un paperot, l'oncle (o el cosi). Com si no em conegués. I és que heu de fer tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l'autògraf el veieu per primera vegada...

En Serrallach, exhaust demana compassió, tot vermell, somrient als seus admiradors, i, fent una petita pausa, es pren un cafè.
El desconegut Durpín s'aixeca i se'n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suicidarà....

Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir d'aplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d'una us acomiadeu d'en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser auna altra llibreria, d'on han telefonat que ja hi havia cua i la gent s'impacientava."

Aquesta delicia és un extracte del "Manual del perfecte escriptor mediocre" d'en Ramón Folch i Camarasa, guanyador del Premi Pere Quart d'humor i sàtira de l'any 1991. I és real com la vida mateixa, signar la seva novel·la per a un escriptor mediocre és exactament així, prou ho sabeu més d'un dels que llegiu aquest text. 

4 comentaris:

  1. jajajaja...no rías...que eso lo hemos hecho varios camaradas con un escritor nóbel, al cual le pedimos prestado un libro y fuimos varias veces a que nos lo firmara...así parecía que tenía mogollón...Tuvo la mala pata de que al lado tenía al Mendoza con la Historia de Gurb..y él (nuestro conocido) no tenía ni a Dios...pero en cuatro le dimos caña y pasamos al menos 20 veces cada uno. ¡¡¡ jajajajajaja
    Nos invitó a una cena. No se encontró solo.

    ResponElimina
  2. m'ho dius o m'ho expliques a mi que ho vaig viure en primera persona:

    http://blocfpr.blogspot.com.es/2014/01/la-meva-primera-signatura.html

    ResponElimina
  3. jajajajajajaja
    Aquesta si que és bona ¡¡
    jajaja

    ResponElimina