Tot el real no és res quan penso en el possible. Aquest món que creu segons les seves vives lleis, des del còdol inert a la carn sensible, dormia ahir en el possible i l'estic veient ara.
¿Que era la terra? Una boira en el buit, una mica de gas espaiat al voltant d'un eix errant. Era impalpable; es converteix en líquida i després a sòlida, i aquí està l'home, i jo arribo, i m'en vaig ...
Tot canvia, fins i tot la llei mateixa. Es diu que és eterna. ¿Qui sap? Fins avui no s'ha conegut el curs del cel. L'impossible és immens, més vast que ella; no es pot imaginar res més gran.
Els astres van seguir el mateix rumb durant molt de temps. El nostre món ha durat ja milers d'anys, però potser ja s'acosta l'última gota de la seva clepsidra alimentada pels oceans.
Vivim tranquils, creiem en la fatalitat de la pesantor, i potser la terra està ja en la seva última primavera. Ens fiem en que els anys són tossudament iguals, perquè la naturalesa es complau a fer malabarismes.
¿No pot passar que la via Làctia cenyís entorn nostre el seu gran anell esmaltat, fent que s'evaporés la terra ardent i dilatada, i confonent tots els mons per convertir-los en un únic sol?
¿O que veiéssim que s'esborraven les llunyanes lluminàries, que empal·lidía l'astre rei i que es gelava el mar? I que a la fi el nostre món moria tot sol en un lúgubre hivern, al lívid resplendor de les nebuloses?

Sully Prudhomme -pensaments

Un conte d'Artur C.Clarke a propòsit d'aquests pensaments.