Crec que amb el temps mereixerem no tenir governs. Jorge Luis Borges

 "L'escriptor Kurt Vonnegut sostenia que l'única diferència entre Hitler i Bush (fill) és que l'alemany va ser elegit pels votants. Si bé es tracta d'una boutade també és cert que Al Gore va perdre la presidència dels Estats Units davant els tribunals i no en les urnes; almenys, els jutges no van permetre verificar la suposada derrota."

 El triomf de Mariano Rajoy a les últimes eleccions només té com a retribució una incòmoda primera minoria que dóna poc de si davant la suma dels escons que acumulen la resta dels altres tres partits que el segueixen en l'escala de resultats. No es pot dir, com afirma Vonnegut, que sigui un candidat que pretén governar sense haver rebut un mínim aval de vots per part dels electors però, sens dubte, per a exercir la presidència ha de passar per un segon acte que no és electoral sinó polític , del qual prescindeix sense dissimular ni objecció.

 És notable la seva passivitat o la mise en scène que desplega a l'espera de sumar suports parlamentaris traslladant gairebé tota la pressió cap als socialistes i, en ínfima proporció, a Ciutadans convertit pel Partit Popular en un partit «instrumental».

 Albert Rivera actua juntament amb els dirigents populars -amb el seu líder al capdavant- no ja com una pinça sinó com una mena de tisora ​​de paper que intenta tallar la posició de Pedro Sánchez culpant-lo de la situació.

 El paper de Rivera és innocu ja que es regira entre la missió ideològica d'assistir a Mariano Rajoy i l'estigma shakespearià de dissoldre en l'enviament com li va passar a Nick Clegg i al seu partit, els Liberal Demòcrates, quan es van sumar als conservadors perquè David Cameron va ser primer ministre. Ser o no ser la peça de suport de Rajoy es pregunta Rivera davant l'audiència: el dubte li permet guanyar temps i tira ombres sobre la seva maniobra provocant als socialistes.

 Pedro Sánchez no sembla incòmode assumint el relat històric de Rajoy: a mi em van triar per ser oposició i una altra cosa no puc ser, sosté. Va estar en silenci les setmanes posteriors als comicis i des de la seva reaparició es limita a insistir, tautològicament, en què «un no és un no». Només falta que postil·li: ¿quina part del no és la que no s'entén?

 Així com en l'última campanya el relat demoscòpic va substituir a la discussió ideològica i un cop passades les eleccions, els resultat es van llegir a partir de la disfunció de les enquestes i no en termes polítics, el procés d'investidura s'ha estancat en una mena de maximalisme a través del qual es pretenen sostenir relats morals. Cap candidat fa una lectura de la crisi social i valora l'escenari en què ens trobem. No es mira al passat en un intent de reconstrucció de les fases del deteriorament per encarar l'avenir immediat amb una clara vocació d'intervenir. La mirada està posada a la part alta on s'allotja la responsabilitat cívica. El problema és que ningú mira cap allà sinó el dit i el rostre dels que assenyalen la lluna i no són, precisament els ciutadans, els tontos. Rajoy i Rivera apel·len, en tàndem, a la necessitat de la formació d'un govern sense cap ancoratge en el sentit d'aquest hipotètic Executiu i Sánchez assumeix, aquest cop, la ganyota del destí i demana des del seu lloc la responsabilitat de la dreta acusant-lo de ser estadísticament majoritària.

 Per què ningú parla de política?

 En un article de The Economist es reflexionava aquesta setmana sobre l'ocàs de les alternatives d'esquerra i de dreta davant les opcions de criteris globals, obertes, davant dels partits nacionalistes, tancats a la immigració i de polítiques proteccionistes. Si bé esmenta tangencialment les opcions de Syriza a Grècia o Podem a Espanya, la tensió real l'exerceixen les idees neoliberals davant de les propostes d'extrema dreta deixant a l'esquerra al marge de la conversa.

 El que ha passat recentment al Regne Unit és una prova d'aquesta qüestió. El «efecte Trump» és una altra mostra com també ho confirma el govern polonès o la croada patriòtica de Marine Le Pen.

 A Espanya no existeix, a dia d'avui, aquesta oposició de forces. L'esquerra clàssica i Podem es troben, malgrat la seva gravitació parlamentària, en un compas d'espera. Mentrestant, l'única opció de poder real passa per un govern funcional al model hegemònic, indemne aquí als perills d'un sistema nacionalista, tancat i xenòfob que ens porti a un Spainxit.

 Quan Rajoy va dir al seu dia que el programa electoral de 2011 estava en un calaix perquè el seu deure era sotmetre'l a la realitat no estava construint un relat naïf, es remetia al sostingut influx que els mercats globals a través de les institucions europees exerceixen sobre els governs de la regió. Sota el seu recer s'empara i davant els seus criteris, opera. Pot ser que la genealogia galaica influeixi en el seu caràcter però el que realment mou la seva consciència i perfila els seus passos tàctics és la certesa que el seu lideratge no es juga al Parlament sinó en el fora de quadre del paisatge polític. Explica Alberto Garzón que quan es va reunir amb ell a la Moncloa, el president li va parlar de futbol. Garzón no es va sorprendre. De quina altra cosa pot conversar Rajoy amb un líder de l'esquerra, de la construcció de poble a partir del conflicte?

 El problema per a Rajoy pot sorgir si realment es converteix ell en el principal obstacle per exercir el rol que se li adjudica. Perquè si els terminis s'estressen i unes terceres eleccions comencen a ser una destinació possible, pot ser que la seva circumstància deixi de ser favorable.

 Aquesta setmana es va dir, no sense aparent raó, que un dels tres arguments de Pedro Sánchez era fal·laç: no a Rajoy, no intentarem govern alternatiu, no a terceres eleccions. ¿I si el candidat no és Rajoy? Perquè la tisora ​​de paper de Ciutadans i el Partit Popular no tallarà el relat de Sánchez. És més, l'absència de Rajoy permetria a Rivera sortejar «l'efecte Clegg» i a Pere Sánchez cedir una abstenció que narraria com una victòria fruit de la seva obstinació ( «no és no»).
«Hola, sóc Al Gore. Abans era el pròxim president dels Estats Units ». Així es presentava el candidat al que suposadament li van robar el càrrec quan va reaparèixer mesos després de les eleccions de l'any 2.000. I tot seguit, matisava: «Ja coneixeu la vella dita, unes vegades es guanya i altres es perd. I després hi ha aquesta tercera categoria poc coneguda». Al Gore no és gallec però ho sembla.

Miquel Roig - eldiario.es