«¿Us imagineu un país amb un PP residual, us imagineu un país amb les majories socials, polítiques i parlamentàries suficients per iniciar i culminar un procés constituent en pro d’una república? El país que imagineu ja existeix i es diu Catalunya». Així acabava Gabriel Rufián el seu celebrat discurs (no només per l’independentisme) en el frustrat debat d’investidura de Rajoy. L'he tornat a veure aquest diumenge, coincidint amb la Diada, un dia en què els catalans podem ser més influenciables: veient per la tele les multituds al carrer, pots pensar que ets l’únic que és a casa.

Però no, Rufián no em va convèncer. I això que subscriuria gran part del seu discurs viral. Però crec que Rufián intenta eixamplar la base de l’independentisme amb una tàctica equivocada. És com si a un seguidor de l’Espanyol -crec que ell ho és- li diguessis: «¿T’imagines un club que aglutina la majoria social d’un país, que té al millor jugador del món i que pot guanyar la Champions cada any? Doncs aquest club que imagines ja existeix, i es diu Barça». O sigui, fes-te del meu club, encara que no siguin els teus colors, perquè el teu mai aconseguirà el que vols. Perdó per futbolitzar la política, però crec que és una cosa que es fa constantment, com si això fos un Barça-Madrid.

Crec que l’independentisme que representa la suma de CDC, ERC i CUP no està aconseguint el seu propòsit d’eixamplar la base, a pesar del múscul demostrat ahir (i ja en són cinc). Fa un any -el 27-S- es va quedar a les portes del 50% dels vots, un fet molt meritori. Però no hi va arribar, i malgrat això, i amb la majoria parlamentària que la llei electoral els va atorgar, han decidit tirar pel camí del mig amb les seves lleis de desconnexió.

Si avui es tornessin a celebrar eleccions autonòmiques (Convergència les temia tant que va arribar a apartar el gran líder del procés, Artur Mas, per evitar unes anticipades), dubto que es reedités la coalició Junts pel Sí, i no tinc molt clar que l'independentisme aconseguís els mateixos resultats. Perquè el panorama polític català és tan canviant que no sé si la foto fixa de les últimes autonòmiques encara és vàlida.

INQUIETUD EN L'INDEPENDENTISME

Les dues últimes eleccions celebrades a Catalunya les ha guanyat un partit que no té ni dos anys d’història, En Comú Podem, que ha decidit no cedir tot el terreny de joc a l’independentisme, com va fer el PSC. Que té la descaradura de participar en la mani d’ahir, a risc de cabrejar part del seu electorat. En Comú Podem és el funambulista a la corda fluixa: pacta amb els socialistes a l’Ajuntament de Barcelona i es fotografia amb els independentistes a la Diada. Això pot agradar més o menys. Però el funambulista serà clau en el futur polític català. I això espanta els independentistes (per això Rufián els tira la canya però quan arriben les eleccions és qui els dóna més canya). Però també provoca vertigen en el funambulista que està al mig de la corda.  - JORDI ÉVOLE - elperiodico.com

La diagnosi d'Évole és correcte, a mi tampoc em convenç Rufián, a banda d'inflar les xifres de pàrticipació d'ahir(*), els independentistes de veritat són els que són, un 25% i un altre 20% que és prestat d'un vot que més que independentista és fastiguejat per la situació que patim, el vot del català emprenyat, però no plenament independentista,i que és voluble, a banda que segueixen sense explicar les consecuencies d'una independència a la RUI, jo crec que ni ells mateixos són conscients del calvari que es esperaria els pprimers 10 anys d'independencia. De fet, són pocs, molt pocs els que realment han engegat aquest desori al que ens volen abocar a tots, i són inconscients, uns inconscients il·lusionant falsament a molta gent que en obrir els ulls  i topar-se amb la crua realitat, patiran un desencís i un a desmoralització que pot fer molt de mal, a ells i al país.
En Comú Podem representa el terme mig, el no trencament amb Espanya, però si de reclamar més autonomia, més inversions, millor tracte i una consulta pactada, una consulta que se sap Madrid no autoritzarà, almenys amb un Govern del Pp, però que amb un Govern del PSoE recolzat pels nacionalistes, alguna possibilitat hi hauria, o almenys es rebaixaría la tensió amb un  Govern que és com una pared de pilota basca que torna totes les pilotes, i, ja que dic pilota basca, aquests no és preocupen gens per assolir la seva independència, de fet ja ho són, nomès que en una altra mena de funambulisme, cobren per seguir sent espanyols.

(*) entrevistaven a Ángel Ros l'alcalde de Lleida, i el felicitàven per les 100 mil persones que s'havien manifestat a la seva ciutat: No ens hi caben, es impossible, contestava, la Guardia Urbana diu 25 mil, i me'ls crec. I és que l'experiència i els que en saben de comptar manifestants  ho tenen clar, d'entrada el 30% del que digui l'organització és la xifra que més s'acosta a la realitat de manifestants.
Per exemple: Al Passeig de Gracia, no hi cap un milió de persones, se n'hi poden encabir entre trescentes i trescentes-cinquanta mil, comptant els de les cantonades, i això està comprovat per gent que s'ha dedicat a cubicar el passeig informàticament. A banda que que a les manis com la d'ahir hi ha tambè molta mainada, mainada que hom sàpiga no vota, lo qual vol dir que tot i acceptant les xifres de la organització, estem parlant més o menys d'un 25% de la població, o sia que ja som on èrem al començament sobre el nombre real d'independentistes de sóc arrel.