Antoine Leiris no sent ràbia ni ira. Els seus ulls tranquils tampoc deixen veure la tristesa perpètua que va envair la seva vida el passat novembre. La seva dona va morir a la sala Bataclan de París a mans dels terroristes de l'Estat Islàmic. Ell s'havia quedat a casa amb Melvil, de 17 mesos.
Melvil espera. Espera l'hora del bany, l'esmorzar, del berenar i, aquesta nit, espera que la seva mare torni abans d'anar-se'n al llit. També jo espero. Una sentència. Diversos homes furibunds han deixat sentir el seu veredicte a trets d'armes automàtiques. Per a nosaltres, serà a cadena perpètua. Encara que això encara no ho sé. Cantem abans d'anar a dormir. Ens diem que ella creuarà el llindar de l'habitació i se sumarà a nosaltres en l'última estrofa
Però l'únic que arriba és una trucada de la germana d'Hélène: "Antoine, ho sento moltíssim". Dies després, després de esquivar homes d'armilles grogues als passadissos de l'institut forense, Antoine veu a la seva dona a través d'un vidre, s'acomiada i decideix escriure una carta:
  • Divendres a la nit li vareu llevar la vida a un ésser excepcional, l'amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no tindreu el meu odi. No sé d'on sou ni vull saber-ho, sou ànimes mortes. (...) No us faré el regal d'odiar-vos. Respondre a l'odi amb la còlera suposaria cedir a la mateixa ignorància que us ha convertit en el que sou. (...) Només som dos, el meu fill i jo, però som més forts que tots els exèrcits del món. De fet, ja no tinc més temps que dedicar-vos, he reunir-me amb Melvil, que comença a despertar de la migdiada. Tot just té 17 mesos, es prendrà el berenar, després jugarem com tots els dies, i al llarg de tota la seva vida aquest nen us farà l'afrenta de ser feliç i lliure. Perquè no, tampoc tindreu seu odi.
D'aquesta dramàtica història n'ha sortit un llibre, un assaig que ha publicat edicions 62. NO ACONSEGUIREU EL MEU ODI.