Cada cop hi ha més imbècils? és pregunta Neus Tomàs a 'el diario.es'. Una teoria intenta demostrar que sí. El periodista Pino Aprile publica un provocatiu assaig en què teoritza sobre l'ocàs de la intel·ligència i conclou que l'estupidesa guanya terreny i que això no ha de ser dolent per a l'espècie humana.

És difícil que un llibre que es titula 'Nou elogi de l'imbècil' (Gatopardo) no cridi l'atenció. Si a més aspira a ser un tractat en què es teoritza que aquest és un món on avança la idiotesa en detriment de la intel·ligència, és gairebé impossible no sucumbir a la temptació de llegir-lo. L'autor és Pino Aprile (Bari, 1950), un periodista que en una primera entrega, 'Elogi de l'imbècil' (Temas De Hoy, 2004), ja va començar a investigar sobre l'estupidesa.

Ara torna a la càrrega amb assaig provocatiu i probablement en algunes de les asseveracions no sobrats de rigor. Tampoc no sembla que sigui el que persegueix. Només el fet de preguntar-se, preguntar-nos, si cada cop hi ha més imbècils és un bon punt de partida, més enllà de si es comparteix o no la tesi de l'autor. Aprile defensa que cada cop hi ha més estúpids i que hi ha diferents causes que ho explicarien. La primera és física: el volum cranial. Pot semblar una demostració de caminar de casa, però perquè s'entengui ràpid, en síntesi seria que la mida del cervell importa i el que es pot constatar és que amb el temps s'ha anat reduint.

"En l'home modern, cada quilo (de pes corporal, ossos, músculs i altres) equival a uns vint grams de cervell, si arriba. Aquesta proporció ja es va assolir fa entre dos milions i un milió i mig d'anys amb el nen de Taung, exemplar de l'espècie Australopithecus africankis: una cria sis-cents grams de cervell”, descriu en un dels capítols.

A partir d'aquesta dada i altres de similars defensa que, a jutjar per la mida del cervell, la nostra espècie ha fet tres passos endavant i un enrere en el camí de la intel·ligència. "A costa, com sempre del millor: l´home de Neandertal, l´obra fallida de la nostra espècie", conclou. La referència al neandertal es justifica perquè tenia molta matèria grisa i, segons Aprile, ni abans ni després n'hi ha hagut un altre tan ben dotat pel que fa a cervell.

Arguments com aquest i altres són rebatuts a través de breus cartes per un filòsof austríac amic del Premi Nobel Konrad Lorenz (mort el 1989), a qui el periodista italià va esbossar la seva teoria sobre la proliferació d'imbècils al món. Per exemple, el filòsof considera que els dots intel·lectuals no tenen a veure amb la mida del cervell sinó amb allò que fem amb ell.

Un altre exemple. L'autor argumenta que l'únic valor de l'espècie humana és la supervivència, més enllà de com sobreviu i això el porta a considerar que en la nostra evolució preval el pitjor perquè és el més útil. Per contra, el professor replica que és ben al contrari i que la intel·ligència és un dels factors que ens han ajudat a subsistir. En allò que tots dos coincideixen és que l'evolució avança “a l'atzar i sense cap pla”.

Aprile va arribant a diferents conclusions com les que ja s'han apuntat i d'altres com que la intel·ligència el que fa és expandir l'estupidesa. Recorrent a un principi aristotèlic, que som animals socials i ens agrada viure en comunitat, el periodista apunta que en realitat aquesta vida en comú ens torna “tontos”. La seva tesi és que quan un de nosaltres és especialment brillant el que fa és posar el talent al servei de la resta, de manera que la comunitat s'empobreix intel·lectualment. Ens limitem a imitar-ho o aprofitar-nos de les idees. El professor li replica que a la intel·ligència humana mai no li faltaran motius per exercitar-se i, per tant, sempre hi ha motius per activar-la. Aprile ha desmuntat amb el seu llibre l'efecte Flynn, que ja venia tocat des de 1975.

Que al món hi ha molts imbècils sembla poc refutable. Si cada vegada són més és difícil de calcular. I si necessitem molta intel·ligència o cap per sobreviure és debatible, tal com es comprova en aquest llibre on, a més, es conclou que l'estupidesa és necessària perquè funcionem com a societat. Sona a trist consol. El drama és que qui confia en els imbècils acaba comportant-se com un imbècil (Paul Auster).