.

BLOCS D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ


DESOBEDIÈNCIA CIVIL


La desobediència civil, als ulls de tot aquell que hagi llegit la història, és la virtut original de l'ésser humà. Per mitjà de la desobediència s'ha obert camí el progrés; de la desobediència i la rebel·lia, com sinó varen aconseguir les dones poder votar, o els negres asseure's un autobús al costat dels blancs, o els homosexuals veure reconeguts els seus drets, gràcies a la desobediència i també a la seva tossuderia, o quants pobles la seva llibertat.

El 1970 Hannah Arendt, politòloga alemanya d'origen jueu, publicava a la revista The New Yorker unes fonamentades reflexions sobre la desobediència civil.

L'1 de desembre de 1955, Rosa Parks va agafar un autobús públic per tornar a casa. En aquells dies, els vehicles estaven senyalitzats amb una línia: els blancs endavant i els negres darrere. Així, la gent de color pujava a l'autobús, pagava al conductor, es baixava i pujava de nou per la porta del darrere.

Parks es va asseure als seients del mig, que podien fer servir els negres si cap blanc ho requeria. Quan es va omplir aquesta part, el conductor li va ordenar, al costat de tres negres, que cedissin els seus llocs a un jove blanc que acabaven de pujar. "Aquest ni tan sols havia demanat el seient", va dir després Parks en una entrevista a la BBC. Els altres es van aixecar, però ella va romandre immòbil.

El conductor de l'autobús va tractar de dissuadir-la. Havia de cedir el seu seient, és el que marcava la llei. "Vaig a fer que et arrestin", li va dir al conductor. "Pot fer-ho", va respondre ella. Quan la policia li va preguntar que per què no s'aixecava, va contestar amb una altra pregunta: "Per què tots vostès estan empenyent-nos per totes bandes?".

"Mentre més obeíem, pitjor ens tractaven", assegura Parks en les seves memòries. "Aquell dia estava fatigada i cansada. Farta de cedir". Per l'incident de l'autobús, Rosa Parks va passar la nit al calabós, acusada de pertorbar l'ordre públic i va pagar una multa de catorze dòlars. No obstant això, el cas va transcendir i va acabar per donar veu als moviments per la fi de la segregació que ja havien començat a fer-se notar.

Indignat i fastiguejat, un jove i desconegut pastor baptista anomenat Martin Luther King va organitzar una onada de protestes contra la segregació en els autobusos públics de Montgomery que va durar 382 dies. Els trenta mil afroamericans que van participar van fer marxes de fins a nou quilòmetres, i quan els preguntaven com se sentien, alguns responien: "Els meus peus, cansats. La meva ànima, alliberada!".

Mentrestant, el cas Parks va arribar a la Cort Suprema del país, que va declarar que la segregació era una norma contrària a la constitució nord-americana, que declara iguals a tots els individus de la nació. Un any després, el govern va abolir qualsevol tipus de discriminació en els llocs públics.

Podria posar més exemples, com els objectors de conciència que es negaven a fer el servei militar (abolit per Aznar) i altres.

A Catalunya, una gran majoria de la població de Catalunya vol resoldre el conflicte amb l'Estat Esoanyol mitjançant un referèndum. De l’altra, tres quartes parts del Congrés espanyol -i tot l’aparell estatal- l’impedeixen rotundament. En aquest context, els partidaris del referèndum son una minoria sotmesa a la voluntat del Congrés i l’Estat. Les vies habituals per canviar les lleis que el permetrien estan totalment obstruïdes per aquells que el volen impedir. En casos així -Arendt ho apunta de manera clara- només assolirem el canvi mitjançant l’acció extralegal - explica Joan Coma el de la truita i els ous trencats -. És a dir, només, exercirem el dret a decidir si abans exercim el nostre dret a desobeir. Voler el referèndum i alhora rebutjar la via desobedient és, en aquest context, renunciar-hi. Més encara tenint en compte que la desobediència no només no exclou altres vies sinó tot el contrari, les acaba fent possibles.

Tot això està molt bé, però si quan algú un 9-N desobeeix i en ser jutjat políticament per aquesta desobediencia en comptes d'afrontar-ho, emparat en questions semàntiques de les paraules nega aquesta desobediencia i en culpa als voluntaris, no només perd legitimitat, sino que deslegitima el procés.

Compte però, Puigdemont plega en acabar la seva legislatura, i fa tota la fila que convocarà si o si el referèndum vinculant, i aixó comportarà desobeïr, com Rosa Parks i com tants altres han fet al llarg de la historia, una historia que a Madrid estàn començant a rellegir entre 1931 i 1934, per que s'han adonat que Puigdemont no va de farol, i tard, però han començat a preocupar-se de veritat.

Publica un comentari a l'entrada

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed - OddThemes