La cara televisiva del trumpisme, Kellyanne Conway, volia defensar unes declaracions falses del portaveu de la Casa Blanca. El presentador li va preguntar per què el portaveu havia dit una "mentida demostrable" a ulls de tothom. Conway va respondre que el seu company només havia presentat "fets alternatius".
Quan el Diccionari Oxford va considerear com a paraula de l'any i com a nova incorporació enciclopèdica, 'post-truth' 'postveritat', un híbrid bastant ambigu el significat de la qual "denota circumstàncies en què els fets objectius influeixen menys en la formació de l'opinió pública, que les crides a l'emoció i de la creença personal", no se si va encertar gaire en escollir-la.
La postveritat sembla una definició més ambiciosa en les seves ressonàncies orwellianes i en el reconeixement d'un buit semàntic que discrimina la veritat revelada de la veritat sentida. La prova està en que la concepció del neologisme, entre altres arguments, prové d'un editorial publicat a The Economist que ja insinuava el desenllaç de les eleccions americanes a propòsit de l'emoció. "Donald Trump és el màxim exponent de la política 'postveritat', una confiança en afirmacions que es 'senten veritat' però no es recolzen en la realitat". 
La postveritat no és un eufemisme de la mentida, és una sublimació de la mentida, de la simple i cínica mentida, que confón els desitjos amb la realitat, i això és molt vell, com els danys col·laterals, tant, que no cal dir-ne postveritat o fets alternatius, simplement és o difamació o mentida, o mitja veritat. 
Hauria estat millor escollir com a paraula de l'any 'distòpica' perquè la falsa realitat que ven Donald Trump, és la d'una societat distòpica, indesitjable en ella mateixa, com ho és ell.