💬 Un lliurepensador no pot quedar condicionat pels lectors a l'hora de tractar críticament temes que poden comportar desqualificacions, com a vegades es publiquen. Jesús López-Medel. 
Hi ha tasques que són de difícil exercici a Espanya. Una és la de ser lliurepensador. La tasca pensant només té valor si aquesta reflexió interior surt fora i es projecta amb altaveu perquè arribi a uns altres. Però ¿on? És només dirigida als que s'identifiquen semblants a nosaltres en les idees? Pot anar dirigida a la societat en el seu conjunt i no només a un sector molt marcat i acte significat? Si és lliure pensament, no.
Però no qualsevol pensant (no confondre amb escrivent) és lliure. Ni molt menys. La radicalitat de la llibertat obliga a prendre distància dels partits polítics, les seves ideologies i les seves faccions. Però de tots, fins i tot dels teòricament pròxims. Obliga també a prendre distància respecte del medi on es publica. Aquest sol tenir una orientació a la qual es pot, més o menys, identificar amb matisos, assimilar o encaixar qui escriu. Però repeteixo, no per això, hom és pensador, articulista o escrivent. La llibertat és essencial, sense deixar de banda temes que puguin no agradar o ser compartits per aquest mitjà concret. La crítica i l'autocrítica als més propers és una condició per a ser lliurepensador. Jo sóc molt crític (només jutjant fets) amb els que em sento més lluny. També amb els que em van decebre. Però així mateix, pel que fa als que pogués sentir més propers.
També l'escriptor ha de tenir una certa distància, ben entesa, respecte als lectors. Els articulistes (tampoc són per això pensadors) saben a quin públic es dirigeixen i això els fa modular tant el tema analitzat com l'enfocament i busquen en ocasions -i és comprensible- complaure o sintonitzar amb la majoria d'aquests lectors d'aquest mitjà. O almenys, no molestar-los. I de cas tampoc als que són "comentaristes" més freqüents i més actius.

En tot cas, vinc observant com un nombre creixent òbvia cada vegada amb més freqüència temes que els poguessin comerciejar polèmiques crítiques d'una part dels lectors que opinen. És més fàcil criticar el que és aliè, l'exterior, el contrari, el indefensable, el fàcil i unànimement rebutjable (Franco, Trump, Rajoy) de fer una reflexió crítica sobre certes actituds dels ideològicament més properes als lectors o a un mateix. Això és perillós, ja que una tribu o una facció de la tribu (generalment la més extremosa i intolerant) pot devorar.

Alguna vegada he explicat que per la meva part escric des de la subjectivitat, des del que veig, el que sento, el que m'irrita, el que son; des dels meus batecs i els meus propis ulls. Des del que sóc. I això no té per què negar ni amagar una falsa equidistància. Però també intento prendre una perspectiva que em permeti ser sincer i no tancat. Que em faci ser coherent amb el que critico o el que propugno. Hi ha una cosa que detesto: el dogmatisme. Sé que hi ha persones que tenen un absolut convenciment i consideren les seves idees les úniques vàlides. Jo sé el que m'inquieta i busco: la llibertat com a element bàsic per poder predicar la igualtat i la justícia. Des d'aquests postulats molt genèrics, intento reflexionar des de l'absoluta sinceritat. També de vegades des dels interrogants. En aquest sentit, permetin-me recomanar l'últim llibre de la meva admirada catedràtica d'Ètica, Victòria Camps: Elogi del dubte. El lliurepensador també ha de tenir-les a vegades en el seu procés reflexiu fins que fixa una posició.

Davant l'absolut convenciment, crec que les idees pròpies, amanides amb molta llibertat i amb una mica de dubte i res de dogmatisme, són fonamentals. Això és ser lliurepensador. I això, com abans expressava, és perillós, a Espanya. Al costat de les mordasses del poder que limiten la llibertat d'expressió, hi ha altres, fins i tot les que ens construïm per sobreviure. Durant anys vaig escriure en premsa de paper que vaig abandonar al veure uns rumbs desconcertants. Ara, després d'onze anys, segueixo acollit a El Periódico de Catalunya. La resta són digitals diversos, especialment eldiario.es. La llibertat d'enfocament que tinc és total.

Aquest mitjà m'ha donat veu per amplificar les meves idees, reflexions i anàlisis, encertats o desencertats, però com deia, sempre implicat i molt lliures i res dogmàtics. Hi ha articulistes en bastants mitjans escrits o digitals que estan condicionats pels lectors i volen evitar-se problemes i crítiques. Les comprenc. I sé que alguns adopten aquesta actitud fugint de temes delicats i motivats per experiències de comentaris molt crítics i fins intolerants o ofensius. Jo no defuig les crítiques i fins i tot em aporten a vegades. En canvi, sí que em molesten els comentaris amb càrrega personal feridor o desqualificatòria dirigits a qui va escriure l'article, sigui jo o un altre, fins i tot un altre lector.