«La por és útil. No per a qui la pateix, sinó per a qui la infon. No hi ha un instrument de control més potent». Quan Gabriele Romagnoli (Bolonya, 1960) va escriure aquestes paraules incloses a 'El arte de no tener miedo' ressonaven dins del seu cap les ràfegues de trets que van acabar amb la vida de 87 persones a la sala Bataclan, a París, el novembre del 2015. Però per sobre del silenci ensordidor de la mort, en el seu record destacava el xiscle de la dignitat, encarnat en una jove italiana.
VALERIA SOLESIN
Valeria Solesin i el seu nòvio eren en aquella sala quan hi van entrar els assassins disparant contra tot el que es movia. Es van estirar a terra, de boca terrosa, entre morts-morts i morts-vius, implorant sense implorar que les bales passessin de llarg. Es van estar així almenys una hora, interminable. La pitjor de la seva vida, sens dubte. Llavors Valeria es va aixecar i es va posar a córrer intentant fugir. «Per desgràcia, no ho va aconseguir, però en aquell breu espai de temps, va tornar a viure com un ésser humà. Perquè els éssers humans no estem fets per viure de boca terrosa», segueix escrivint Romagnoli.

No, no ho estem. L'instint ens porta a alçar-nos, i per això el poder recorre a la por per mantenir-nos amb el cap cot. Por de perdre la consideració social. Por de perdre la feina. Por (cada vegada més tangible, més concreta) de perdre la vida. I tant temem perdre que no semblem reparar en el terrible malbaratament de viure a mitges i de tolerar la pitjor de les pèrdues: la d'un mateix. Els que sí que en són conscients lluiten. Cadascú amb les seves armes. Romagnoli també lluita amb les seves; amb una, fonamentalment: el periodisme. Imma Muñoz - elperiodico.cat