Explica Marius Carol a la Vanguardia, que avui es presenta a Barcelona el llibre Un golpe de vida, de Juan Cruz (Alfaguara), on aquest, explica que, acabat d’aterrar a Istanbul per entrevistar Orhan Pamuk, va rebre un missatge de Milena Busquets que li anunciava la mort d’ Umberto Eco. L’autora de També això passarà li va explicar que ho acabava de llegir a Twitter. La incertesa és un xiclet que es llença al vàter, va pensar en la solitud sorollosa de l’aeroport. Mario Vargas Llosa era el responsable del tuit, però de sobte Cruz es va adonar que el peruà no tenia Twitter. Com que tampoc no en tenia Eco, va fer un parell de trucades i va descobrir que l’italià era viu: potser el sòrdid bromista era el mateix que havia anunciat abans la mort de Vargas Llosa. Twitter està infestat d’assassinats, que ressusciten en la primera comprovació. 
L’última persona que ha perdut la vida durant unes hores en aquesta xarxa social és Svetlana Aleksiévitx, la bielorussa que va obtenir el premi Nobel de Literatura el 2015. Va ser ella mateixa, una mica alterada, qui ahir va desmentir la seva mort anunciada en 140 caràcters. També J.K. Rowling, l’autora dels llibres de Harry Potter, va ser assassinada a Twitter mitjançant un fake amb el nom de John Le Carré. La litera­tura està basada en la fantasia, però una cosa és recrear un univers màgic i una altra falsejar el món real. 
Ja n’hi ha prou d’anomenar postveritat la mentida: tots els feixismes van començar amb una falsedat. Les xarxes socials han posat al servei dels desaprensius un arsenal d’arguments per enganyar-nos amb presumptes notícies que unes vegades són calúmnies i d’altres simplement enganys. El problema s’amplia quan algun periodista, traït en la seva bona fe, dona per bons tuits que només pretenen fer mal. La mort d’ Aleksiévitx la va divulgar Le Figaro, en difondre-la sense comprovar-la fefaentment. Les xarxes són una selva plenes de trampes per a elefants. Com si no fos el pitjor oxímoron intentar matar per­sonatges immortals.
De fet que Svetlana Aleksiévitx estigui viva o morta a mi no m'afecta, la seva obra és igual de vigent en qualsevol dels dos estats i físicament no crec arribi mai a conèixer el personatge: Shakespeare és mort o viu?, i Bolaño? o Cervantes? precisament una de les coses que dona la literatura és la immortalitat i això Bolaño prou que ho sabia.
La solució a tota aquesta disbauxa, és, divorciar-se de Twitter, Feisbuc i altri, i tornar a la manera antiga de comunicar i comunicar-se, encara hi ha gent a dia d'avui que s'escriu cartes i les envía amb el seu sobre i el seu segell, o que fins i tot truca amb el seu telèfon per parlar amb una altra persona, ja sé que són casos aïllats, però n'hi ha i n'hi haurà cada dia més, aquesta saturació d'immediatesa informativa curulla de posveritats, cada vegada ha de ser més insuportable.