ÚLTIMS ESCRITS - ACTUALITAT - INFORMACIÓ - OPINIÓ - CULTURA - COSES DE LA VIDA

ELS LIMITS DEL SISTEMA


- El nostre principal problema, fins i tot ara, és que ens resulta molt més senzill imaginar la fi del món que no pas la fi del capitalisme. I Potser és per què vivim una època que promou els somnis tecnològics més delirants, però no vol mantenir els serveis públics més necessaris.

- No sóc un ingenu, ni un utòpic; sé que no hi haurà una gran revolució. Malgrat tot, es poden fer coses útils, com assenyalar els límits del sistema.

- Estic a favor de reunions i protestes, però no em convencen frases de les seves manifestos com "desconfiem de tota la classe política". A qui es dirigeixen llavors quan demanen una vida digna?

- La veritable lluita política, com explica Ranciere contrastant a Habermas, no consisteix en una discussió racional entre interessos múltiples, sinó que és la lluita paral·lela per aconseguir fer sentir la pròpia veu i que sigui reconeguda com la veu d'un interlocutor legítim.

- El problema és que no ens centrem en el que realment ens satisfà. Estem atrapats en una competició malsana, una xarxa absurda de comparacions amb els altres. No prestem prou atenció al que ens fa sentir bé perquè estem obsessionats mesurant si tenim més o menys plaer que la resta.

- En el discurs políticament correcte s'amaga una extrema violència ... Aquest fet es relaciona amb la tolerància, que actualment significa el seu contrari. Als països occidentals desenvolupats la tolerància vol dir no assetjament, no agressió. La qual cosa vol dir: "No tolero la teva excessiva proximitat, vull que mantinguis la distància adequada".

- No estic en contra del capitalisme en abstracte. És el sistema més productiu en la història. Em considero comunista, encara que el comunisme no sigui ja el nom de la solució, sinó el del problema. Parlo de la lluita aferrissada pels béns comuns. Les corporacions intenten privatitzar els recursos naturals, la biogenètica o els coneixements. El capitalisme actual es mou cap a una lògica d'apartheid, on uns pocs tenen dret a tot i la majoria són exclosos.

- Em fa por el que dic budisme occidental. Em va deixar de pedra llegir una enquesta que deia que més del cinquanta per cent dels executius nord-americans són budistes. El percentatge augmenta entre els més joves, sobretot els directius de les indústries digitals i creatives. El tipus d'hedonisme que s'imposa avui, barreja de plaer amb una mica d'il·luminació espiritual, s'ha convertit en la religió del capitalisme global contemporani. I no és precisament emancipadora.

- Concebo la noció de la política en un sentit molt ampli. Una cosa que depèn d'un fonament ideològic, d'una elecció, una cosa que no és simplement la conseqüència d'un instint racional. En aquest sentit, sostinc que les nostres creences privades, en la manera en què ens comportem sexualment o en el que sigui, són polítiques, perquè és sempre el procés d'eleccions ideològiques i mai és simplement natura. En aquest sentit diria que la cultura popular és eminentment política, i m'interessa justament per això.

- Heus aquí dues paraules clau: extracció i control. Per administrar un núvol cal un sistema de vigilància que controli el seu funcionament, i que, per definició, està ocult als usuaris. Com més personalitzat està el telèfon intel·ligent que tinc a la mà, com més fàcil i "transparent" és el seu funcionament, més depèn d'un treball que estan fent altres, en un vast circuit de màquines que coordinen les experiències d'usuaris. Com més espontània i transparent és la nostra experiència, més regulada està per la xarxa invisible que controlen organismes públics i grans empreses amb els seus secrets interessos.

- Pensem en l'exemple clàssic de la protesta popular (vagues, manifestació de masses, boicots) amb les seves reivindicacions específiques ( "No més impostos!", "Acabem amb l'explotació dels recursos naturals!", "¡Justícia per als detinguts ! "...): la situació es polititza quan la reivindicació puntual comença a funcionar com una condensació metafòrica d'una oposició global contra Ells, els que manen, de manera que la protesta passa de referir-se a determinada reivindicació a reflectir la dimensió universal que aquesta específica reivindicació conté (d'aquí que els manifestants es solguin sentir enganyats quan els governants, contra els quals anava dirigida la protesta, accepten resoldre la reivindicació puntual, és com si, al donar-los la menor, els estiguessin arrabassant la major, el veritable objectiu de la lluita). El que la post-política tracta d'impedir és, precisament, aquesta universalització metafòrica de les reivindicacions particulars. La post-política mobilitza tot l'aparell d'experts, treballadors socials, etc. Per assegurar que la puntual reivindicació (la queixa) d'un determinat grup es quedi en això: en una reivindicació puntual. No sorprèn llavors que aquest tancament sufocant acabi generant explosions de violència "irracionals": són l'única via que queda per expressar aquesta,




2 comentaris :

  1. Me he acordado de los acontecimientos de Gamonal, el ay untamiento dejaba terreno público para que una empresa hiciese aparcamientos privados quitando los públicos (la puta calle). Estos aparcamientos se cedían a los casi propietarios durante 40 años a 20.000 euros mas IVA. Y la pregunta que muchos nos hicimos, ¿que tiene una plaza de garaje de 4,5 metros por 2,20 para valer 20.000 euros más impuestos, sino tiene paredes, ni servicios, ni mobiliario, ni hostias, y que, encima, no es tuya y está construida en terreno público?. El Ay untamiento cedió, pero volverá, siempre vuelve, en Gamonal es la tercera vez, las otras dos ocasiones no salieron en los medios pero fueron más potentes que está, como tampoco salio en los medios cuando se volcaron tres autobuses nuevos exactamente en los mismos sitios donde ocurrieron los hechos tan famosos porque duplicaron el precio de los billetes hace ya 38 años y hubo hostias como panes, heridos y contusionados por decenas y lo digo porque yo vivi alli y estuve en ellos con doce años viendolos y me lleve varias pelotas de goma de recuerdo, por cierto antes había varias clases de ellas, unas muy duras que no botaban y otras blandas que rebotaban por todos los sitios.
    Siempre vuelven y algun dia, con menos crisis, cuando nos volvamos a creer que somos ricos, ganaran.
    Por cosas como estas me fui a vivir a un pueblo.
    Algun dia te contare algo de los "trabajadores sociales", que también se algo.

    Un saludo

    ResponElimina
    Respostes
    1. eso si que lo tienen los del Ayuntamiento, son unos pesados de cojones, o sea que Gamonal está en tregua, pero el sarao aún no ha acabado. Pero ojo, que allí los tienen bien puestos.

      un abrazo

      Elimina

Copyright © BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ. Designed by OddThemes & VineThemes