Catalunya serà independent o no ho serà però el que està clar és que ja res tornarà a ser com abans. El conflicte ha trencat els precaris recosits de fa quaranta anys i deixa a un país tan descosit que ni tan sols podríem confiar els pedaços a una costurera prodigiosa com Susana Díaz, que ha penjat les agulles i ja només les fa servir per fer-li vudú a un ninot molt guapo que té a la prestatgeria. No hi ha bones formes possible ni pegat miraculós. L'esfilagarsat vestit ens quedava estret i ha rebentat.

L'1-O ens ha despullat i porta sota el braç canvis que s'haguessin cregut impensables. Marhuenda, per exemple, ha sentit fins i tot la crida de la fe musulmana pel suport dels capellans catalans al referèndum. Tremola el Daesh davant la possibilitat que comenci a participar en tertúlies a Al-Arabia després del seu acomiadament de 13 TV, que és la ferida que encara li cou. A la seva croada per no marcar la X de l'Església catòlica en l'IRPF s'ha sumat el predicador Losantos que pensa que els bisbes s'afanyen a oficiar el funeral d'Espanya perquè la donen per morta. Enfront d'ells s'alça Puigdemont, que s'està treballant el martiri a consciència i està demanant a crits un lloc de privilegi en el santoral de l'independentisme.

Sacsejada fins i tot la religió, el canvi serà sobretot polític perquè és veritat que hi ha un mort que és el Règim del 78, al qual es vol vetllar en una comissió del Congrés impulsada pel PSOE. La Constitució era una dona gran a la que feia temps que no es veia pel carrer i quan els veïns han trucat al timbre i han tirat la porta a terra perquè no contestava s'han trobat amb el pastís. Durant molts anys els que estaven al seu càrrec la van mantenir viva artificialment. Van pensar que només s'alimentava d'unitats indissolubles i sobiranies indivisibles i que es podia prescindir de la seva carta de drets sense que es ressentís el seu cor i ningú ho advertís. En realitat, estava per estrenar i ha mort per falta d'ús.

Canviarà Catalunya i haurà de fer-ho Espanya, on necessàriament hi haurà relleu d'interlocutors perquè la ficció no pot mantenir-se indefinidament ni la política es construeix afegint zeros al xec del PNB. La tempesta d'aquest diumenge escombrarà a molts, que per no creure no ho feien ni en el canvi climàtic. Hi haurà factures per als que van encendre el ventilador de l'huracà i per als que es van confiar a la brigada Piolín per aturar-lo. Sobre les ruïnes, necessàriament, caldrà construir alguna cosa nova o acostumar-se als enderrocs.
Per al dia després ningú està preparat per complet. Ni l'independentisme, que en algun moment deixarà de jugar la carta del suïcidi, ni els constitucionalistes, que s'afanyen a abandonar el seguici de Joana la Boja cansats de carregar amb un cadàver. Ni tan sols els transversals, els equidistants o els ambigus saben exactament amb què es trobaran.

Si algú sembla haver calculat els efectes de la catàstrofe és Pedro Sánchez, que està molt canviat des de la seva resurrecció i sembla guiar-se per certa racionalitat en el embravit oceà de sentiments que ha desencadenat el temporal. S'ha mogut amb prudència, ha estat al costat del Govern i davant, i ha evitat acomodar-se en alguna de les trinxeres en què se li feia lloc. Ha assumit, finalment, que el gran problema del seu partit no era el PSC sinó la taifa andalusa, que fins i tot ara segueix posant pals a les rodes. I ha aixecat sense complexos la bandera del federalisme i la plurinacionalitat, que és un dels possibles vestits que li quedarien bé al país, conscient que, a diferència del PP, el PSOE mai podrà guanyar les eleccions sense Catalunya.

Tot terratrèmol té les seves rèpliques i no són descartables noves sacsejades, declaració d'independència inclosa. Quan la terra deixi de tremolar jubilarem als dinamiters i seran imprescindibles arquitectes per aixecar el nou edifici. Ens conformaríem amb un una mica modern, funcional i respectuós amb aquest medi ambient que som tots. Catalatravas, abstenir-se.