MISSATGE OCULT

Aquest escrit es del 25.06.2014. L'he volgut recuperar a ran d'aquest escrit on parlen de plusvalúes. La noticia és que la explotació humana, la nova esclavitud, no és noticia ni importa gens al consumidor occidental que vol peces de roba barates i actuals, per anar a la moda low cost, un low cost d'un cost molt onerós per a qui fabrica aquesta roba en condicions infrahumanes.

"Rebecca Gallagher, una dona del sud de Gal·les, va descobrir que l'etiqueta d'un vestit que va comprar a la cadena de botigues de roba Primark contenia un missatge relacionat amb l'explotació laboral. A l'etiqueta apareixia escrita en anglès la frase 'forced to work exhausting hours' ('obligat a treballar fins a l'esgotament'). "Una escolta tota mena d'històries sobre persones que treballen en fàbriques a l'estranger on se'ls explota", va dir Rebecca al diari 'The South Wales Evening Post'. Igual que altres botigues de roba, Primark han estat denunciada en el passat per explotar a persones en països subdesenvolupats.

No hauria de sorprendren's i si en canvi escandalitzar-nos, Primark no són els únics: A la Xina es poden localitzar gran quantitat de fàbriques on les treballadores són explotades, segons un reportatge publicat pel diari El Mundo titulat Per què només costa 'Tot a 100'. Les dagongmei (noies treballadores) són joves i adolescents que produeixen sense descans per un sou de 90 euros al mes, del qual se'ls descompta el menjar i les "despeses d'allotjament". Si aquestes noies trenquen les regles internes o no rendeixen al nivell esperat, es pot veure reduït el seu sou o els vuit dies de vacances anuals.

La investigació d'un diari de Hong Kong va descobrir que les joguines que McDonald's regalava en les seves promocions en aquest país eren elaborades per adolescents d'entre dotze i disset anys en una jornada laboral superior a setze hores diàries, a canvi de 2,40 euros al dia i una habitació compartida amb altres quinze noies.

Són, en canvi, les fàbriques de productes destinats al mercat de les botigues de Tot a 100, ja siguin gestionades i explotades per empreses xineses o d'altres països, les que pitjors condicions tenen. La pressió per abaratir els preus és enorme, i darrere del negoci solen estar companyies desconegudes que no han de tenir cura el seu nom. El seu lema és produir molt, barat i ràpid, però els accidents entre les treballadores o els incendis són realitats quotidianes en aquests llocs de producció.

La política de contractació d'aquests tallers no permet admetre a dones majors de vint anys, encara que aquesta regla s'oblida si la dona en qüestió té fills petits disposats a treballar gratis. Aquesta situació laboral fa que augmenti el nombre de joves que acaben deixant les factories per prostituir-se, ja que afirmen que "és millor que treballar a la fàbrica".

La situació a la Xina és especialment desesperant per a les víctimes dels abusos perquè el Govern manté la il·legalitat dels sindicats i les associacions de treballadors. Hi ha una població tèxtil on la gent dins, neix, treballa i mor (no gosso dir viu) i com se'ls en suïcidàven bastants, la solució va ser posar xarxes a l'exterior perquè així, si es llençaven per la finestra no es matessin.

Després hi ha els vaixells de càrrega en aigües internacionals amb cadenes de producció en el seu interior, treballant 18 hores diàries de dilluns a dilluns a canvi de poc i mal menjar i un catre per descansar una mica.

Aquests esclaus del segle XXI, viuen pitjor i tenen menys drets que els esclaus antics, i en part tot això es produeix per la indiferència i passivitat dels governs i també dels consumidors que no ens questionem com i on s'han fabricat els productes que consumim a preus econòmics.