Confondre les paraules quan no es coneixen bé els significats és un defecte molt estès per aquestes contrades i de no tan llunyana implantació, si fa no fa quan la socialdemocràcia va aconseguir l'hegemonia política i cultural a Espanya per la seva condemna a la mediocritat, a l'obscenitat moral i la foscor intel·lectual.
No hi hauria lloc per a tal confusió si es discriminés entre la correcció en l'ús del llenguatge i el pervers us que es fa d'ell en els mitjans i cercles d'influència social, responsables de tot tipus de confusions i disbarats que després normalitzen per a consum popular.
Si es fes pedagogia del llenguatge, si es perfilessin amb claredat les paraules i els seus significats, és a dir, la relació intrínseca entre els símbols gràfics o els sons i la realitat que representen, sense que intervingui l'opinió ni la interpretació, la certesa guanyaria terreny al mateix temps que la veritat, en una nació tan perduda com la nostra.
Tots entenem del que és banal, ja que cap esforç requereix. Per exemple: un tamboret és un objecte amb potes que culmina en una superfície plana, de la forma i del material que sigui, que s'utilitza habitualment per seure; per altra banda, una cadira és un objecte amb potes que culmina en una superfície plana, de material i forma variada, que disposa d'un afegit vertical sobre el qual descansa l'esquena, utilitzat per seure; la popularitat d'aquests objectes. La familiaritat que transcendeixen a qualsevol ésser humà fa que resulti molt difícil que un espanyol confongui els termes i els usi trucant al un amb el terme que és adequat per a l'altre. Malauradament, comprendre el fonamental requereix esforç, no s'adquireix el coneixement veritable si no és amb preocupació i dedicació. Aquesta ha estat sempre la basa guanyadora que ha garantit l'èxit a tot aquell que ha pretès treure avantatge d'una disfunció intencionada del llenguatge, si ha gaudit de l'altaveu adequat.
La ignorància política dels espanyols en els anys setanta del segle passat era tan gran que va resultar senzill als confabulats en el lideratge de la Transició -millor seria dir-«transmissió» del poder de la dictadura franquista al règim del 78- confondre les masses i convèncer-les de prendre per democràcia el que en realitat era una partitocràcia. Potser a alguns sorprengui llegir que es pugui distingir entre ambdós conceptes i és per això que pensen que viuen en democràcia quan no és així. Costa de creure que no es donin per assabentats, ja que al contrari que cadira i tamboret, democràcia i partitocràcia són paraules que designen realitats molt diferents i, però, la primera parella no es presta a confusió mentre que la segona la provoca de manera permanent.
La democràcia és la forma de govern en què el poder resideix en el poble i té lloc quan l'Estat governa la nació respectant dos requisits, tan clars com irrenunciables perquè sigui democràcia aquesta forma de governar. El primer, que els poders de l'Estat estiguin separats, és a dir, que no tinguin a veure uns amb els altres i, per tant, que estiguin enfrontats i vigilants com a conseqüència de l'avidesa de poder que tot poder imprimeix en qui ho exerceix. El segon, que les persones que gaudeixen d'aquests poders siguin representants de la nació, és a dir, que el poder que accepten aquests individus, cedit temporalment, el facin servir en nom de la nació i lògicament en el seu benefici, obligats a contracte no signat, doncs de no complir, en una societat sana, el perdrien en les següents eleccions. Tan natural com és que una persona cedeixi la seva representació a qui s'apodera, reservant-se la possibilitat de retirar-li la seva confiança quan ho desitgi, sense més explicació que el fet inopinable d'haver-la perdut. Remarco que aquesta cessió és temporal i només pot ser així quan l'elecció de la persona que el gaudi sigui directa, és a dir, quan no sigui un ens qui prèviament tria als candidats perquè, en aquest cas, serà aquest ens qui posseeixi el poder en última instància, en ser actor necessari en la seva administració i repartiment. En altres paraules, hi ha representació si la nació elegeix els seus representants i tria si vota directament el nom i cognoms de qui és investit amb aquest poder temporal, però no hi haurà representació política si la nació es presta a fer el «paperot» de ratificar als individus que trien els partits en confeccionar les seves llistes. En aquest cas, la nació perd el poder, és a dir, els ciutadans passen a ser mers legitimadors de l'ús que facin d'ell els partits, els seus amos i senyors, ja que el posseeix qui posa i treu als que l'exerceixen.

Oligarquia de partits estatals és la forma de govern en què el poder resideix en un grup de la societat organitzat al seu torn en partits polítics que pertanyen a l'Estat en la mesura que reben d'ell la seva manutenció. Òbviament no hi ha separació de poders, ja que els governants, els caps dels partits, posseeixen el poder i qui en aquesta situació tan avantatjosa té la deferència de separar-lo en parts enfrontades, si res ni ningú l'obliga. Els partits, a l'estar incrustats a l'Estat -qui paga és l'amo del que ha pagat- estan al seu servei i mai defensaran a la nació amb sinceritat, ja que aquesta només ratifica «el seu» poder en un acte protocol·lari mal anomenat eleccions, quan el terme adequat seria votacions en brillar per la seva absència l'elecció de ningú i, per contra matarien, si cal, per perpetuar l'Estat al qual pertanyen.
És irrisori qualificar d'eleccions generals el que es cou a les urnes. Però l'engany resulta creïble fins a dia d'avui i es manté per apaivagar els ànims de la nació perquè els seus ciutadans no es facin preguntes, perquè sembli que és ella qui presta el poder quan realment només ratifica en les urnes la decisió presa pels caps dels partits. No es podria altre escenari que l'abstenció majoritària, de descobrir la nació la falsedat que tanca tota votació, venuda com a elecció, en un règim oligarca de partits estatals. Evidentment, la nació encara no ha caigut en el compte, ja que d'haver-se adonat, només la idiòcia explicaria que continués votant majoritàriament convocatòria després convocatòria i jo vull pensar que la situació es pot revertir, que hi ha remei per a tanta manca de cultura política.
Costa -de fet arrosseguem 40 anys de mentida eficaç- que la majoria dels espanyols prengui consciència de l'existència d'una forma de govern, la DEMOCRÀCIA, que difereix profundament de la que suportem. Costa assumir que és fals l'ús que s'ha fet de la paraula democràcia, que la veritat és que estem governats per una oligarquia de partits estatals, que els que van parir la «Transició» van establir interessadament aquesta confusió per vèncer les escasses reserves que pogués albergar un il·lús poble espanyol desitjós de creure que tot havia acabat, desitjós de sentir-se lliure, d'empassar-se qualsevol cosa sobre el concepte de llibertat i de democràcia per tal de deixar enrere 40 anys de dictadura. I és que és duríssim mirar-se al mirall i advertir la cara que et queda en descobrir que només es va passar de la dictadura d'un a la de diversos. Els espanyols encara prefereixen protegir-se d'aquest trauma, necessari per assolir la seva llibertat, prefereixen admetre, com a serfs, que no és possible escapar d'aquest règim i, per conformar-se i sentir-se espiritualment reconfortats, ¿quina cosa millor que dir-se democràtic, si així es denomina a tot Europa? És més, si Europa diu dic.... ¿Qui és un per dir Didac? Servitud voluntària, i res més. - Per Luis Daniel la Rosa García -