La humiliació d’un país o un sector de la població és energia en estat brut, un nus de potències irracionals que en algun moment acaba desfermant-se, amb menys o més virulència. Que es tracta d’una força perillosa és una d’aquelles lliçons que la història no ha parat de repetir-nos: la humiliació és perillosa perquè pot escapar a tot control però també pel contrari, perquè amb freqüència hi ha qui aconsegueix manejar-la i posar-la al seu servei. Aquesta lliçó tantes vegades repetida sí que va ser atesa després de la ­Segona Guerra Mundial, quan es va evitar cometre l’error d’un quart de segle abans: davant les repara­cions abusives de llavors, la novament derrotada Alemanya va rebre ara fons del pla Marshall per a la seva reconstrucció. Qui discu­tiria que aquesta mesura és un dels fo­naments sobre els quals s’ha construït el més prolongat període de con­vivència en pau i llibertat mai conegut a Europa? De fet, aquest és el camí bo pel qual des d’aleshores han transitat la democràcia i el dret internacional: el camí de posar fre a les vexacions col·lectives, el de ­crear marcs legals que permetin solucionar els conflictes sense que les ca­denes de greuges es per­petuïn.

Però de vegades fa l’efecte que les lliçons del passat s’obliden amb rapidesa. Vivim temps agitats en què ­triomfen polítics que han substituït el diàleg per la cridòria i apel·len a les pulsions més tribals de l’ésser humà: el sentiment d’identitat i pertinença, la desconfiança cap al de fora, la por dels canvis. Quan un polític parla d’això, sol presentar-se com un defensor de la nostra dignitat. La seqüència lògica comença en aquest sentiment d’hu­­miliació, continua en la ­promesa de restauració de la ­dignitat perduda i desemboca en la ­figura d’un polític mediocre i cridaner que considera fellons i traïdors els qui no pensen com ell. La recent història d’ Espanya està feta de dignitats ferides i d’humiliacions. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya va plantar una llavor d’humiliació, i de forma irresponsable els polítics nacionalistes van consagrar tots els seus esforços a la seva germinació i floriment. Els consegüents menyspreus cap a Espanya i tot allò que sigui espanyol van ser així mateix viscuts com una ­humiliació per amplis sectors de la societat, i sens dubte no han faltat els polítics que, també de forma irresponsable, s’han dedicat a conrear-la. I així estem, entre els que volen tornar-nos la dignitat i els que volen torna’ls-hi als del davant. - Ignacio Mártinez de Pisón