SEBASTIANISME, UNA IL·LUSIÓ D'ETERNITAT

Qualsevol que estigui familiaritzat amb la història i la cultura portugueses sap el que és el sebastianisme, que al·ludeix a un jove rei desaparegut a l’ Àfrica el retorn, eternament esperat, del qual havia d’assegurar la grandesa i independència del país. Sebastià I va tenir una infantesa especial, ja que no va arribar a conèixer el seu pare i només va mantenir amb la seva mare una relació epistolar. Quan era poc més que un adolescent, es va imposar la missió d’emprendre una croada contra l’expansió turca al nord de l’ Àfrica. Fent cas omís a tots els que reiteradament l’hi van desaconsellar (inclòs el seu oncle, l’espanyol Felip II), va aconseguir reunir un exèrcit de vint mil homes, gegantí en relació amb la població portuguesa, però molt inferior a les tropes del sultà del Marroc. La derrota era inevitable, i l’abrasador mes d’agost del 1578 el seu exèrcit va ser aniquilat a Alcazarquivir. Tenia Sebastià vint-i-quatre anys, i la seva mort sense descendència va fer que la corona de Portugal anés a parar a Felip II. El poble, tot i això, es va negar a acceptar la realitat i durant dècades va esperar el miraculós retorn del monarca que havia de tornar la independència a Portugal. D’aquesta manera va sorgir la malenconiosa creença del sebastianisme, que va arrelar amb força en l’imaginari popular, es va prolongar al llarg de diverses generacions i va acabar pervivint com a llegenda. Gairebé quatre segles després, el mateix Fernando Pessoa identificava el sebastianisme amb l’essència dels vells valors patriòtics.

No els resulta familiar aquesta història? Sí, l’independentisme català té molt en comú amb el sebastianisme. Si Sebastià i els seus estaven convençuts d’estar escometent una missió superior, no una altra cosa creien fa poc els independentistes, enardits per la fantasia d’estar fent història. Si aquells van fer el desentès a les advertències i consells més raonables, aquests van ignorar les múltiples veus que des d’Europa, Espanya i la mateixa Catalunya els demanaven prudència i respecte a la llei. Si els primers van sobreestimar les seves pròpies forces, què dir de l’independentisme, que per complir els seus objectius hauria necessitat una energia titànica, extraordinària, i que, per no tenir, no tenia el suport de més de la meitat de la població, el suport de cap potència estrangera ni la benedicció de cap institució internacional? Si aquells van desdenyar l’adversari, van deformar la realitat i van acabar creient-se a ulls clucs les seves pròpies fantasies, imaginin-se aquests, que etcètera, etcètera.

Ara substituïm els deserts de l’ Àfrica per jardins europeus i veurem com totes les ­peces acaben d’encaixar. Seguint els passos de l’ eixelebrat rei portuguès, Puigdemont va creuar la frontera per lliurar lluny de ­casa una batalla que no pot acabar sinó en derrota, perquè Europa li continua tancant, una després de l’altra, totes les portes. Però la seva derrota va molt més enllà, ­perquè les dinàmiques de la política ca­ta­lana estan canviant i al nou tauler no hi haurà lloc per a algú com ell. L’etapa de les deci­sions unilaterals ha quedat enrere i la so­cietat torna a premiar els qui s’esforcen per obrir vies al diàleg i a l’acord i ante­posen la recerca de solucions a la creació de nous problemes. S’ha acabat el temps dels tafurs, l’aventurerisme polític i les “finestres d’oportunitat”, el temps del provi­dencialisme dels qui creien possible la independència només perquè la desitjaven pos­sible. S’ha acabat per tant el temps de Puigdemont, que s’esllanguirà per aquells mons de Déu en espera que es consumeix la seva mort política, el seu particular Al­cazarquivir.

Igual que el rei portuguès, Puigdemont va creuar la frontera per lliurar una batalla que no pot acabar sinó en derrota.

Fa uns mesos, en una entrevista concedida a aquest mateix diari, l’escriptor Fernando Aramburu va definir el nacionalisme com una il·lusió d’eternitat. En això el sentiment nacionalista és com el religiós. Saber-se part d’una nació o una fe religiosa aporta a les nostres vides un sentit de transcendència i ens consola de la nostra pròpia finitud, la nostra petitesa. Per això les na­cions, com les religions, insisteixen a situar el seu origen en la nit dels temps i a presentar-se com a una cosa perpètua, atemporal, inamovible, alguna cosa veritablement gran que sempre ha estat i sempre estarà aquí. Les nacions diuen venir de molt abans que nosaltres mateixos i anar molt més enllà, i aquest somni d’immortalitat col·lectiva reconforta, se­dueix i embriaga. Per això, malgrat haver fet durant tant temps tant mal a la humanitat, les religions i els nacionalismes continuen gaudint de tan bona salut. Per això hi continuarà havent gent disposada a creure en resurreccions miraculoses i mirífics retorns i no faltaran poetes que evoquin la messiànica extravagància de Puigdemont com a símbol de puresa i dignitat. Però al final, com en el cas del sebastianisme, de tot això no quedarà més que una promesa tronada d’esplendors patris i un pòsit embafador de malenconia.

Ignacio Martínez de Pisón

lavanguardia.com/opinió