Camille Claudel va viure els últims trenta anys de la seva vida en un manicomi, preguntant-se per què, escrivint cartes al seu germà el poeta, que havia signat els documents. Vine a visitar-me, li diu. Recorda, aquí visc amb boges; són llargs els dies. No fumava ni sortia a caminar. Es negava a esculpir. Encara que li van donar pedres per dormir -Marbre i pòrfir i granit- ella les trencava, després recollia les peces i les enterrava fora dels murs a la nit. La nit era quan les seves mans creixien, més i més grans fins que a la fotografia semblen dues parts d'una altra persona carregada sobre els seus genolls.

a Short talks, 1992 -
«Breve charla acerca de las piedras para dormir», d'Anne Carson
Traducció de Juan Carlos Villavicencio - descontexto.blogspot.com