Diuen que la desfeta de Ciutadans té com a motiu principal haver forçat la màquina de l’anticatalanisme de manera exagerada, juntament amb la indefinició permanent del baliga balaga d'Albert Rivera, i això hauria provocat que Vox fos com una guineu en un corral que només hagués de cruspir-se impunement les gallines que hi corrien esvalotades. Però que en canvi el PP havia frenat una mica i havia quedat centrat, tot i que venim d’on venim i Pablo Casado està obsessionat amb Puigdemont, Quim Torra i els CDR.

El PP serveix com a metàfora de la situació actual Catalunya. De com s’ha esvait qualsevol tercera via i de que no hi ha gran cosa a fer. Venim d'un 9-N, de l’1 d’octubre, del 21 de desembre i de totes aquests dates històriques que tant ens agrada rememorar als catalans, i cal recordar ara a Mariano Rajoy vençut per una moció de censura contra tot pronòstic, esperant execució en un restaurant madrileny fotent-li a l'ampolla, trista fi del procrastinador més procrastinador dels procrastinadors que es fan i es desfan, víctima del procés que tant habia combatut i també de la corrupció del seu partit.

Costarà que aquest nou govern PSoE-Podem pugui tirara endavant quatre anys, el camí serà llarg, feixuc i costerut. La darrera presidència, en funcions, de Pedro Sánchez no ha servit de gaire, i menys per diferenciar-se del govern de Rajoy. Mentre, el PP no enganya, va de cara i ara amb VoX sembla una mica més centrat, potser és la seva oportunitat, però no hi ha gaire esperança. I per eliminació sembla que el PSOE hagi de ser centrista, quan és el PSOE de sempre, el de la permanent incongurència. Cal no oblidar que aquest punt de calma i centrat del Pp és provisional, forçat com deia per l'aparició de Vox, un partit atiat per José Maria Aznar López precisament per fer de contrapés a la inacció del maricomplejines de Rajoy.

I en aquest punt, ens trobem, perquè aquesta és un dels grans i greus problemes de la política espanyola: no existeix el centre institucional, no hi ha partits que facin polítiques de centre, i sí que hi ha votants de centre. El sit and talk és una bona premisa, però cal que s’assegui algú a l’altra banda i tambè que el de la banda catalana s'identifiqui com a líder responsable, que de moment no és el cas. I no només això, hauria de ser algú que escoltés, i encara més, que pugués fer-hi alguna cosa. La presència de Pablo Iglesias al govern espanyol pot semblar un punt a favor del diàleg Catalunya-Espanya. Però cal veure la seva capacitat incidència en la política real.

La sensació és que fins que no es convoquin eleccions a Catalunya i s'aclareixi el panorama, la situació està enquistada i sense possibilitats reals de diàleg. Vist tot plegat, de la mateixa manera que trobem ja a faltar a Mariano Rajoy, i l'enyorem, acabarem enyorant també al seu partido Popular. Consti que Antón Losada ja ens havia avisat d'aquest enyor.