La relació que fa Carles Cols amb els manifestants que tallen cada nit la Meridiana amb Leftowers, m'ha frappat, potser perquè Leftowers és l'ùnica serie interessant, fascinant, que he vist sencera i m'ha agradat, amb unes interpretacions, sobretot tot Justin Theroux i Carrie Coon, que són impressionants, de les que costa de trobar en series i en cinema.

Una nit amb el romanent culpable català 
En un preocupant cas de pareidolia seriòfila, 'Leftovers', obra mestra, li recorda a un, ¡ai!, l'omnipresent procés, ja que fins i tot comparteixen dates simbòliques, el 14 d'octubre, dia de la partida, dia de la sentència

"Abans de treure els peus del test de la moderació, potser és convenient repescar una immillorable citació de Joannes Brahms, polemista incorregible, a més de formidable músic. Sembla que era l’Albert Soler Bufí del romanticisme musical. Ho va dir després d’haver-se barallat amb tothom vagin a saber per què. «Si m’he oblidat d’insultar algú, li demano disculpes». Tan superba declaració de principis ja es va utilitzar, per si de cas, en la primera crònica contracorrent de totes aquelles que aquest diari va publicar sota l’epígraf de ‘Vot particular’ durant el judici del procés. Com que el tema és el mateix, doncs es repeteix i llestos. Vostès disculpin. - CARLES COLS - elperiodico.cat/ca/.

"La qüestió és que en Marc, bon tipus i responsable que Barcelona no sigui una insipidesa culturalment, em va convidar a visitar (o participar, no em va quedar clar) els capvespres de la Meridiana, ja ho saben, aquelles protestes ‘indepes’ que ininterrompudament des que es va donar a conèixer la sentència contra els líders processistes tallen el trànsit a aquesta porta de la ciutat. L’èxit és dispar. De vegades la policia ho impedeix. La insistència ningú la posa en dubte. Altres protestes que es van presentar en públic amb més soroll es van esgotar com corredors dels 100 metres en una carrera de llarga distància. Els de la Meridiana, no. Són el romanent culpable, expressió estranyota, però que no resultarà estranya a aquesta legió de seriòfils que un dia es van submergir a ‘Leftovers’ (HBO) i després de tres temporades van emergir amb ganes de viatjar a Austràlia per a, com diria Bradbury, «contemplar el final de l’eternitat».
‘Leftovers’ (traduït, ‘les sobres’) podria haver sigut perfectament un nom alternatiu de ‘Molt en sèrie’, epígraf d’aquesta secció, un sincer homenatge al que és, sens dubte, un vuitmil de les sèries. Els explico sense revelar res substancial. En el minut u del primer capítol es posen totes les cartes sobre la taula. El 2% de la població mundial, ¡puf!, així, sense més ni més, desapareix. Senzillament, s’esvaeix. El fil argumental no persegueix una explicació. Només retrata el dolor col·lectiu i individual que té lloc després d’una tragèdia d’aquestes dimensions. La banda sonora de Max Richter sona com un rèquiem que encongeix el cor.
‘Leftovers’ potser no és una sèrie per a ànimes de gerra, però sens dubte és un vuitmil a la serralada d’HBO. Alguns dels protagonistes (d’excepcionals hi ha Justin Theroux, Carrie Coon i, també, Margaret Qualley, que per alguna cosa Tarantino li va reservar un paper en la seva última pel·lícula) tracten de suportar el desconsol, girar full, que és el que les societats fan diverses vegades cada segle, quan no és per una guerra, per una epidèmia o per una crisi econòmica de categoria, però d’altres (magnífiques Liv Tyler i Ann Dowd) creuen que l’oblit és una traïció. Són el romanent culpable, sempre vestits de blanc. Són els de la Meridiana, de rigorós detall groc. I, paradoxes de la vida, el dia de la partida, aquell moment inicial de ‘Leftovers’, és un 14 d’octubre, el dia de la sentència a Catalunya. De vegades, les casualitats són la repera.
La quadrilla del romanent culpable no lluita pel retorn dels desapareguts, de la mateixa manera que en Marc i la resta dels seus col·legues dels talls de trànsit saben que les seves protestes no anul·laran cap sentència i, molt menys encara, veuran una república catalana demà passat. Hi ha més coincidències. A uns i d’altres, per dir-ho suaument, els seus conveïns no els riuen la gràcia. Per dir-ho sense embuts, els insulten. Va ser un encert, en dues visites discretes realitzades la setmana passada a la Meridiana, no haver anat acompanyat de menors, perquè així no han conegut a fons els límits possibles de la paraula grollera. El que allà hi té lloc des del dia de la sentència és una ‘reductio ad absurdum’ del procés.
Postdata. Richard Dawkins, especialista a despullar les religions i altres creences col·lectives, explica a ‘El espejismo de Dios’ que el cervell humà està programat per veure rostres humans allà on no n’hi ha. Les aparicions marianes, diu, no són més que derivades d’aquest ‘software’. Sembla que això fins i tot té un nom científic, pareidolia. Haurem d’anar buscant un altre per a aquest trastorn que consisteix a veure la cara del procés a tot arreu, fins i tot a ‘Leftovers’."