Hui dissabte, fa cent anys que va néixer Ray Bradbury, l'autor de Cròniques marcianes, entre altres llibres memorables. L'assumpte té gràcia, penso. En aquest moment, nosaltres estem actuant com si fóssim marcians que visiten la Terra i han de prendre mesures extremes per no caure com mosques en un mitjà que els és hostil. Els marcians no poden infectar-se. Es tracta de transformar la nostra vida en una vida "altra", com si volguéssim fundar una nova civilització, començant per reduir la interacció social.
Però no estem prou segurs del que fem perquè tothom no és igualment responsable, hi ha conciutadans que menyspreen el risc real de la pandèmia i ens aboquen a multiplicar la incertesa. Hi ha dies, quan les xifres de malalts de Covid-19 augmenten, i fan que ens sentim com Guy Montag, el protagonista de Fahrenheit 451, la novel·la distòpica en la qual Bradbury ens trasllada a un futur on els llibres estaran prohibits i seran destruïts pels bombers  per ordre de l'Estat. El bomber Montag té un record d'infantesa que serveix per descriure el que sentim molts davant el setge del coronavirus: "Una vegada, quan era un nen, estava assegut en una duna groga prop de la mar, enmig d'un dia blau i càlid de estiu, tractant d'omplir de sorra un sedàs, perquè un cosí cruel li havia dit: 'Si l'omples de sorra, et dono deu centaus!'. Com més de pressa l'abocava, més de pressa filtrava la sorra amb un murmuri càlid. Tenia les mans cansades, la sorra bullia, el sedàs estava buit", escriu Francesc Marc Álvaro al seu article de la vanguardia.
L'impacte que la covid-19 tindrà sobre la nostra manera de pensar i de sentir serà determinant, i així potser entendrem una mica més el món dels nostres avis, un paisatge d'adversitats on la voluntat de supervivència era el que donava sentit a tot, des del bressol fins a la sepultura, com ha estat al llarg de la història de la humanitat, llevat dels últims 20 anys, en que viviem molt bé i no ens n'haviem adonat.