«Serà possible que no hagis après res? Serà possible que ignoris que a casa el vàter es diu com tu?» després de 6 anys d'exercir de Monarca, com a funcionari pagat amb els diners de l'erari, tot plegat 8 milions d'euros l'any de res. ¡Visca el Rei de bastos!

Mira per on, et dius com el vàter de casa! Ja sé que culpa teva no és. L’hàbit de dir-li can Felip al lloc on es trobava la comuna, i ara el vàter, ja pots imaginar-te d’on ve. Però la culpa no és ni teva ni meva. Hagués estat molt millor que el teu pare hagués demostrat una mica de sensibilitat vers Catalunya. Nosaltres no tindríem que relacionar-nos amb algú que té un nom que ens recorda fets nefastos. I tu, cada cop que se’t nomena, t’hagueres estalviat ser associat amb un indret on només els que pateixen restrenyiment van a celebrar-hi alguna cosa de tant en tant.
Bé, el cas és que una de les característiques del teu llinatge consisteix en no adonar-se quan la gent ja en té prou. Allò que els francesos polits en diuen “n’avoir assez”, i si he triat el francès és perquè em sembla haver llegit que una nit, cap el 1789, un teu ancestre va ser despertat per algú que el va prevenir que a fora hi havia xivarri. Com que no se n’havia assabentat realment del que passava va preguntar: “És una revolta?”. L’altre va se clar i directe: “No, sire, és una revolució”.
La realitat és que aquells despistats van plegar d'allí on eren, a França vull dir. Però la branca que havia anat a parar a Espanya va continuar una temporada més fent de les seves. No van durar massa més, no et pensis. Uns cent-trenta anys, que en termes històrics és una nimietat. Aquest de la branca espanyola també va semblar que no s'assabentava massa bé de que el segle XIX ja havia passat avall abans que ell arribés. I que Espanya, malgrat tot, estava en una situació que mereixia certa atenció. Ja ho deia Indalecio Prieto “hay españoles que cagan sentados y otros que lo hacen de cuclillas”. El cas és que el teu ancestre tot això s’ho va passar per l’aixella. Es pensava que tothom cagava com ell. És a dir, assegut. Sensibilitat territorial? Nul·la. Creuràs que li va oferir a un catalanista el càrrec més important que tenia a canvi de que renuncies a la seva catalanitat? Cal ser burro! Tot plegat, inconsciència i ignorància, va fer que hagués d'agafar un vaixell i sortir per cames ajudeu-me.- Xavier Roig - naciodigital.cat.
Però vet aquí que un paio que ens volia veure desapareguts (als catalans vull dir, perquè a la resta no els tenia pas cap mania especial) ens va encolomar el teu pare, si home! Doña Francisquita de un solo huevo..., qui si no... La realitat és que quan el paio que ens volia anorreats es va morir, el teu pare va agafar i es va apoltronar. Dic apoltronar perquè gràcies a uns fets que van tenir lloc el febrer de 1981, es va blindar i va adquirir patent de cors. Ens paraules corrents: es podia pixar a la boca de qualsevol, que no li passava res. Però, com li va succeir al seu avi, havia oblidat que el temps passa. I les generacions noves no s’estaven de punyetes. Lògic, els costums canvien i la joventut d’avui no respecta res!. I ara, va el teu pare (L'apoltronat emèrit), i se'n va d'amagatotis un diumenge a la nit, Joan Carles I 'el campechano', passarà als anals de la història com a Joan Carles I 'campi qui pugui', cap la República Dominicana (diuen). Ell se n'ha anat i no sé si s'ha endut el vàter, però el que si sé és que t'ha deixat tota la merda.