Quan va morir Stefano Martella, director d'una societat d'assegurances i que havia passat una temporada a la superfície de la terra pecant, treballant i vivint la seva partitura per gairebé cinquanta anys, es va trobar en una ciutat meravellosa feta de palaus sumptuosos, carrers amples i regulars, jardins, pròspers negocis, luxosos automòbils, cinemes i teatres, gent ben alimentada i elegant, sol brillant, tot bellíssim. Caminava plàcidament per una avinguda a el costat d'un senyor molt cortès que li donava explicacions mostrant-li la ciutat.

"Ho sabia -pensava- no podia ser d'una altra manera. He treballat tota la meva vida, he mantingut la meva família, he deixat als meus fills una herència respectable. En síntesi, he complert amb el meu deure; per això sóc al paradís".

El senyor que l'acompanyava es va presentar amb el nom de Francesco i li va dir que es trobava aquí des de feia deu anys. «Content?", Li va preguntar Martella amb un somriure de complicitat, com si la pregunta fos ridículament supèrflua. Francesco el va mirar fixament: "Com negar-ho?". Els dos van riure.

És que Francesco era funcionari del municipi o ho feia per simple cortesia? Va conduir a Martella d'un carrer a un altra, de meravella en meravella. Tot era perfecte, ordenat, net, sense soroll i sense males olors. Van caminar llargament sense que Martella, que era bastant corpulent, sentís cap cansament.

En una cantonada estava estacionat un vehicle de luxe amb un xofer de lliurea que esperava. "És per vostè", va dir Francesco i va convidar Martella a pujar. Van donar un llarg passeig. El convidat mirava a la gent als carrers, homes i dones de diferents edats i de variada condició social, però tots ben vestits i d'aspecte florent. Tots tenien bona expressió; però, en els seus rostres s'advertia una mena de fixesa, d'avorriment secret.

"Per descomptat -es va dir Martella- no poden estar rient de felicitat tot el dia".

Van estacionar en un dels palaus més bells. "És casa seva", va dir Francesco, convidant-lo a entrar. La casa que havia tingut Martella al món era una cort de porcs comparada amb això.

Com en els contes de fades, hi havia de tot: salons, estudi, biblioteca, sala de billar i una sèrie de comoditats que és inútil enumerar; jardí, naturalment, amb pista de tennis, pista per córrer, safareig i un llac amb peixos. I per tot arreu servidors que esperaven ordres.

Van pujar a l'ascensor a l'últim pis. Aquí es trobava, entre altres coses, un encantador saló de música amb un immens vitrall per on s'escapava la mirada.

Martella reia meravellat. Per més que forcés la vista, no arribava a veure el límit de la ciutat: terrasses, cúpules, gratacels, torres, pinacles, banderes a el vent i, un cop més, terrasses, cúpules, pinacles, torres, banderes, sempre més i més llunyanes que semblarien no tenir fi. Però hi havia una altra cosa: no es veia cap campanar. Llavors Martella va preguntar: "¿I les esglésies, que no hi ha esglésies aquí?". "Bah!" respondre Francesco i va semblar sorprès per la ingenuïtat. "Aquí no semblen necessàries, ¿no és veritat?". "I Déu?", Va preguntar Martella (en el seu cor no li importava en l'absolut, però li semblava necessari, només per cortesia, preguntar per l'amfitrió, pel senyor d'aquell regne). "I Déu? Recordo que quan era petit, en el catecisme deien que al paradís un pot veure Déu. No es pot veure des d'aquí dalt? ".

Francesco va riure, en un to una mica burleta, per a ser sincers. "Hey, estimat Martella, perdoneu si li ho dic, però em sembla que vostè és massa pretensiós". (Però per què reia d'aquella manera tan antipàtica?). "Cadascú té el paradís que es mereix; per descomptat, d'acord amb la seva pròpia naturalesa. Per què s'interessa ara per Déu, si mai va creure en ell? ". Martella no va insistir; després de tot què li importava?

Van visitar, no tot el palau que era enorme, sinó els llocs principals: el conjunt prometia una estada beatífica. Després, Francesco li va proposar anar al Cercle: aquí, Martella podria conèixer a un grup dels seus amics més entranyables. Mentre sortien, l'exdirector d'assegurances, amb curiositat no exempta d'astúcia, va xiuxiuejar al seu guia: "I les damisel·les? No hi ha joves damisel·les?". (No perquè al carrer no les hagués vist: una més bella que l'altra, però volia saber si ell, a la seva edat, sense posar en joc el seu prestigi, hagués pogut etcètera, etcètera). "Quina pregunta", va dir Francesco amb aquell to burleta. "Vostè creu que fan falta, just aquí al paradís?".

En el Cercle, una residència digna d'un monarca, set o vuit senyors de conspícua alçada social es van reunir al voltant de Martella amb la cordialitat dels vells amics. Va tenir la impressió de reconèixer a dues; va tenir fins i tot la vaga sospita que havien estat col·legues, rivals seus, als que potser els havia fet alguna mala passada. Però no estava segur. A la resta no el va reconèixer. "Vet aquí també tu!", Va dir el més vell d'aquells senyors, de cabells blancs, i que el contemplava dignament àvid: «Content?, content?". "Forçosament content", va respondre Martella, atrapant al vol un aperitiu que li van oferir. "Per què dius forçosament? -va intervenir un altre, flac, sobre la trentena, amb una cara semblant a la de Voltaire, amb un gest als llavis una mica irònic i amarg- creus que és obligatori estar content? ".

"Et suplico que no comencis amb les teves nicieses, t'ho prego", li va dir el vell de cabells blancs, com si aquestes paraules ho haguessin molestat. "Per la meva part, dic que és pràcticament obligatori. Tot allò que ens feia patir allà... -va fer un gest estrany que Martella no havia vist mai, evidentment un gest convencional i bastant comú en el més enllà per indicar la primera existència- tot allò que ens feia patir allà, ara ha desaparegut ".

"¿Tot, absolutament tot? ¿Incloent als que no ens queien bé?", Va preguntar Martella per fer-se el graciós. "Això espero", va dir el vell de cabells blancs. "I malalties ?, ¿no hi ha tan sols refredats?". "¿Malalties? Llavors per què s'estaria al paradís? ". I va accentuar aquesta última paraula com si la menyspreés.

"Tranquil·litza't -va confirmar el flac fixant la mirada en el seu nou company- és inútil esperar malalties. No vindran". "I què et fa pensar que les espero? Ja he tingut bastants, jo diria", va contestar Martella complagut que li hagués sortit, espontàniament, un gracejada.

"Mai se sap, mai se sap", va insistir el flac. No s'entenia si estava fent broma o no. "No esperi estar algun dia al llit amb febre... o tenir mal de queixal... Ni tan sols una punxada. Ni tan sols un vulgar recaragolament li serà concedit!". "Però per què li parles així? Com si fos una desgràcia! ", Va exclamar el vell, dirigint-se al nouvingut. "No es preocupi. Sap ?, ell es diverteix fent bromes ".

"Sí, ja me n'he adonat", va dir Martella amb forçada desimboltura, perquè en realitat es sentia bastant incòmode. "Llavors, aquí no existeix el dolor".

"No existeix el dolor, estimat meu -va confirmar el senyor de cabell blanc- per tant no hi ha hospitals, ni manicomis, ni asils". "Precisament! -aprobó el flac-, anem, explica-ho tot bé!". "Exacte" -va continuar el vell senyor-, "nosaltres no tenim dolor. I per tant ningú té por. De quina cosa temeríem? Ja veuràs que mai tornaràs a sentir el cor desbocat ".

"¿Ni quan tingui somnis desagradables? ¿Ni quan tingui malsons? ".

"I per què creus que vas a tenir malsons? No crec que si més no vagis a somiar. Des que sóc aquí no recordo haver somiat una sola vegada".

"I tenen desitjos? M'imagino que tenen desitjos... ".

"¿Desitjos de què? Ho tenim tot. Què més podem desitjar? Què ens cal? ".

"I les anomenades... penes d'amor?".

"Tampoc això, naturalment. Ni desitjos, ni amors, ni rampells, ni odis, ni guerres. Aquí tot és absolutament tranquil".

En aquest moment, el flac es va aixecar amb una expressió dura a la cara. "Ni tan sols pensis -va dir a Martella amb ímpetu-. Aquí tots som feliços, entens? Res et costarà treball. Mai et sentiràs cansat, no tindràs set, no et farà mal el cor a la vista d'una dona, mai rebràs la llum de l'alba com un alliberament. Aquí no tenim ni nostàlgies, ni remordiments, res ens fa por, no tenim por ni de l'infern! Som feliços, com pots adonar-te". (Aquí va fer una pausa, com si se li travessés un pensament desagradable). "I a més... a més, especialment una cosa, entre nosaltres no existeix la mort, entens? Ja no tenim la facultat de morir ".

"Quina meravella, oi? Estem de-fi-ni-ti-va-men-te (remarcant les síl·labes), definitivament exonerats. Aquí passa lentament el temps, avui és igual a ahir, demà igual a avui, res dolent ens pot succeir -la veu es va fer lenta i greu. Te'n recordes quant odiàvem la mort? Com ens amargava la vida! I els cementiris, te'n recordes? I els xiprers. I les llums a la nit, i els fantasmes, els fantasmes amb cadenes que sortien de les seves tombes... I el pensament sobre el més enllà, les discussions que es feien a aquest respecte, aquell misteri, te'n recordes? Qui se'n recorda d'això ara? Aquí tot és diferent; aquí som lliures finalment, no hi ha ningú que ens esperi a la porta. Quina satisfacció, ¿no és veritat? Quina meravellosa al·legoria! ".

El vell senyor, que havia escoltat el discurs amb creixent aprensió, va intervenir durament: "Ja n'hi ha prou! Ja n'hi ha prou! Com és possible que perdis així el control?".

"¿El control? I ¿què m'importa? I per què no hauria de saber-ho ell? -va exclamar el flac, bufant, dirigint una altra vegada a Martella-: Has vingut tu també a marchitarte, ¿què no ho entens? A milers de persones els passa el mateix que a tu, sabies? I troben el seu automòbil, castells, teatres, dones, passejos, i no tenen malalties, ni amors, ni ànsia, ni por, ni remordiments, ni desitjos, ni res!".

Era massa. Sense escàndol però amb una extrema fermesa, tres dels presents, entre ells el vell de cabells blancs, van agafar al flac pels braços, portant-lo per la força cap a la sortida, com convenia a un pacte imperiós de el qual depenia l'existència comuna. D'altra banda, la promptitud de la intervenció denotava que no era una novetat. Escenes de el mateix gènere segurament havien passat moltes vegades.

El flac va ser expulsat per la porta i després per l'escala cap al jardí, però va continuar cridant, sempre dirigint-se a Martella: "Conserva el teu palau, els jardins, les joies, diverteix-te si ets capaç. Què no t'adones que hem perdut tot? No has entès que... ". Aquí les paraules van ser sufocades, com si li haguessin posat una mordassa. La frase va acabar en un murmuri informe que Martella no va poder desxifrar. Ja no importava, després de tot. Una veu subtil, extremadament precisa murmurar: "Som a l'infern".

"¿L'infern? Amb aquests palaus, aquestes flors i tantes criatures agraciades? ¿Això és l'infern? Quin absurd!" No obstant això, Stefano Martella mirava extraviat entorn seu, sentint que se li desbordava el cor. Mirava invocant alguna cosa que ho desmentís. Però al seu voltant es trobaven sis o set rostres impecables, amb la pell llisa i ben alimentada. Rostres misteriosos que el miraven amb els llavis tancats i regularment sorneguers. Un servent es va acostar per ofereix-li una altra copa. Martella va prendre un glop amb disgust; se sentia horriblement sol, abandonat per la humanitat; lentament es va reposar, va mirar a la cara als seus estimats amics, unint-se a la desesperada conjura. I tots junts, amb un enorme cansament, van tractar de somriure.


Extraños nuevos amigos”, Dino Buzzatti

blog:descontexto.blogspot.com