Hem comprovat aquests dies com encertaven els que van preveure uns temps tan negres com els que vivim. No en el sentit de dibuixar un panorama similar al d'ara, en una novel·la de ciència ficció o en una pel·lícula distòpica, sinó en el d'avançar-se l'estat anímic o a la manera d'afrontar un drama com aquest. O encara millor: de ser capaços de dir, amb antelació, les coses que ara voldríem dir. He recordat, avui que s'acaba el mes d'octubre, 'Nit trista d'octubre', de Jaime Gil de Biedma, un poema escrit fa més de 60 anys.
«… Pido que España expulse a esos demonios.
Que la pobreza suba hasta el gobierno.
Que sea el hombre el dueño de su historia…»
JGB - A Juan Marsé
NOCHE TRISTE DE OCTUBRE
Definitivamente
parece confirmarse que este invierno
que viene, será duro.
Adelantaron
las lluvias, y el Gobierno,
reunido en consejo de ministros,
no se sabe si estudia a estas horas
el subsidio de paro
o el derecho al despido,
o si sencillamente, aislado en un océano,
se limita a esperar que la tormenta pase
y llegue el día, el día en que, por fin,
las cosas dejen de venir mal dadas.
En la noche de octubre,
mientras leo entre líneas el periódico,
me he parado a escuchar el latido
del silencio en mi cuarto, las conversaciones
de los vecinos acostándose,
todos esos rumores
que recobran de pronto una vida
y un significado propio, misterioso.
Y he pensado en los miles de seres humanos,
hombres y mujeres que en este mismo instante,
con el primer escalofrío,
han vuelto a preguntarse por sus preocupaciones,
por su fatiga anticipada,
por su ansiedad para este invierno.
Mientras que afuera llueve.
Por todo el litoral de Cataluña llueve
con verdadera crueldad, con humo y nubes bajas,
ennegreciendo muros,
goteando fábricas, filtrándose
en los talleres mal iluminados.
Y el agua arrastra hacia la mar semillas
incipientes, mezcladas en el barro,
árboles, zapatos cojos, utensilios
abandonados y revuelto todo
con las primeras Letras protestadas.
Jaime Gil de Biedma
Tags:
- ACKT 7
Un poema triste, pero precioso. De lo mejor de él
salut
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l’enllà, on les ombres s’animen.
Maria-Mercè Marçal
Missenyora la mort
ha volgut visitar-me
dins les quatre parets de ma cambra
tancada.
Vestia-la una túnica vermella,
i sense soroll d'ossos s'arrossegava
impúdica en son pler.
Missenyora la Mort
tenia els ulls d'instant.
L'instant que pot occir-me
i pot enamorar-me:
perquè sóc delitós de calenta fretura.
Son rostre fit al meu.
Però jo ja l'esguardava
perquè s'avergonyís de ses passions,
car m'era el patiment per ma obra
d'esperit.
Missenyora la mort
m'ha fet una ganyota de menyspreu,
i mercè d'esvair-se
de les quatre parets.
Joan Salvat Papasseit
Bueno, no me gustan los dias grises, y no me refiero al clima...
Un saludo
no te contradigo, que los de Gamonal sois muy brutos, anda la que liaron y como corrieron a pedradas a la policia.
La tristor l'afegim els humans per un fet evident, la vida passa 'y la verdad asoma', com deia aquest mateix poeta, per a mi, una mica sobrevalorat i de casa bona, boníssima, que no devia passar mai gana ni fred, les nostres penes son pa sucat amb oli comparades amb les de molta altra gent.
No crec que estigui sobrevalorat, altres ho estan més que ell. L'única taca que té al seu historial és que era cosí d'Esperanza Aguirre.
I crec que hauríem de mirar una mica enrere, al pou de la historia, per minimitzar la nostra situació, de moment sense final col·lectiu.
El meu pare va nèixer al 1917 en plena guerra mundial, lp'an y següent va superar la grip espanyola, el crack del 29, la guerra, la postguerra i la segona guerra mundial, i la sida, i més. El que passa és que arrosegàvem una anómala época de bonanza, sense guerres a prop i en constant creixement, i ara ens hem aturat i caldrà resituar-se en tots els aspectes.
Hi hauran de tancar o ja no obriran bars i restaurants i part de la cultura, però la vida seguirà i es farà una tria natural que potser per saturació era necessària.
Salut