Els éssers humans tenim dues grans eines intel·lectuals: el pensament crític i la bondat, màxima creació de la intel·ligència. José Antonio Marina.
No estic parlant de manera metafòrica, aclareix el filòsof. Crec que necessitem una vacuna que ens protegeixi contra la insensatesa. Ara tenim els coneixements necessaris per elaborar-la perquè s'ha investigat molt per explicar per què la nostra intel·ligència és tan vulnerable a les falses notícies, les tècniques de persuasió, la manipulació afectiva, els biaixos cognitius, les efervescències polítiques, els dogmatismes religiosos. Què ens passa? Si som tan intel·ligents, per què ens costa tanta feina aprendre? Per què repetim els nostres errors una vegada i una altra?
La filosofia platònica en va culpar el cos, tomba de l'ànima. La teologia cristiana al pecat original. La ciència proporciona una explicació més versemblant. La intel·ligència humana no va aparèixer de sobte. És el fruit d'una llarga evolució que no va respondre a un disseny previ, sinó a solucions a salt de mata, parcials, que en molts casos van ser “nyaps evolutius”, per sortir del pas. El premi Nobel François Jacob deia que l'evolució no funciona com un enginyer que dissenya un procés, sinó com un manetes (un bricoleur) que aprofita allò que té a mà. L'evolució del cervell mostra una superposició de “tecnologies neuronals” diferents. La “tecnologia emocional”, límbica, és molt antiga. La “tecnologia reflexiva”, prefrontal, és molt moderna. Ambdues “tecnologies” no estan ben acoblades. Si el disseny fos perfecte, les persones que senten por de viatjar amb avió el perdrien en saber que és un mitjà de transport molt més segur que l'automòbil. Però això no passa. Una persona que no creu en fantasmes ni en ànimes en pena pot sentir por d'estar tot sol de nit en un cementiri.
Aquests errors de disseny ens tornen vulnerables perquè ens fan caure en “errors previsibles” i universals. Els biaixos cognitius estudiats pels psicòlegs funcionen tan implacablement com les il·lusions perceptives. Sabem que són falses, però, així i tot, ens impressionen. Un manipulador com Donald Trump sap que l'efecte d'una mentida, encara que sé'n reconegui la falsedat, no desapareix. Es diu tècnicament biaix d'ancoratge. “Calúmnia, que queda alguna cosa”, deien els antics. Per això, el factchecking no és eficaç: no es pot recollir l'aigua vessada. Els dissenyadors de campanyes polítiques manegen amb perícia aquests automatismes. Per exemple, el poder motivador de la paraula “canvi”. Tothom sap que és un truc publicitari, però això no impedeix que continuï sent eficaç i per això fet servir. Recordaré alguns exemples. Felipe González: “Pel canvi” (1982). Artur Mas: “Comença el canvi” (2008). Mariano Rajoy: “Suma't al canvi”, (2011). Ciutadans: “El canvi” (2015). Podem: “La marxa del canvi” (2015). Pedro Sánchez: “El canvi que uneix” (2015). No els sembla aquesta insistència una mica ridícula? Per què resulta eficaç una paraula que no vol dir res concret? Perquè aprofita una fallada universal de la intel·ligència, la seva vulnerabilitat a l'“efecte halo”. L'associació amb paraules motivadores —aspiracionals, es diu ara— converteix en motivadores expressions buides, “significants sense significat”, que deia Podem, en una ostentació de sinceritat, seguint 'Ernesto Laclau'.

Coneixem bé aquests “nyaps evolutius” i sabem com aprofitar-nos-en. Són experts a fer-ho els il·lusionistes, els estafadors, els captadors per a sectes, els publicitaris, els predicadors, els agitadors socials, els manipuladors afectius, els polítics populistes. Coneixen molt bé les vies d'accés a la ment de les persones. Des del començament de la història s'han utilitzat tècniques de persuasió per convèncer la gent. Ara ha aparegut una sofisticada indústria de la persuasió. Vivim en una democràcia hipertecnificada, però crèdula.

Comprenem millor la nostra vulnerabilitat mental si la comparem amb la immunologia biològica. L'organisme és vulnerable a l'acció d'agents patògens externs –virus, bacteris, fongs– i per defensar-se ha creat sistemes immunitaris, que identifiquen aquests agressors i intenten desactivar-los. La situació al nivell mental és anàloga. Ens envolten molts agents que volen dirigir allò que creiem, pensem, comprem, votem, consentim. Els interessa que el nostre sistema immunitari mental estigui deprimit, que siguem vulnerables als eslògans, consignes, mems, anuncis, patògens que poden alterar la nostra manera de pensar. He inventariat tres tipus de patògens mentals: falses notícies, virus mentals i ideologies.

Aquest enfocament ens permet analitzar bé el problema, estudiar les esquerdes al nostre sistema defensiu, identificar els virus, i posar en funcionament vacunes que ens protegeixin, per exemple, contra els manipuladors. Tradicionalment, la filosofia ha estat una “fàbrica d'anticossos”, però actualment està debilitada per l'actiu virus postmodern, que nega la possibilitat de justificar veritats i valors universals. Pensa que és el poder qui decideix allò que és veritable i allò que és fals. En admetre-ho, s'ha posat als peus del poderós. Que més vol un tirà que tenir al costat un filòsof que li digui que no hi ha realitat, sinó relats sobre la realitat, i que l'important és fer-se amb el relat! És exactament el que va dir Kellyanne Conway, consellera presidencial de Trump, per justificar una mentida: “Són fets alternatius”. El tema no és nou. El 2004, Karl Rove, assessor del president George W. Bush, es va blindar contra qualsevol crítica dient “Ara som un imperi i quan actuem creem la nostra pròpia realitat!” Foucault hauria estat acord. No m'estranya que Daniel Dennett —el filòsof nord-americà més actual— hagi escrit: "El que va fer la postmodernitat va ser veritablement malvat. És responsable que practicar el cinisme sobre la veritat i els fets fos una cosa respectable".

Afortunadament, la immunologia mental ens proporciona solucions. Ens permet identificar els virus mentals i posar a punt les vacunes contra ells. A més, ofereix dues supervacunes, que actuen com a màxima estructura de protecció. Una és el pensament crític. La capacitat de reconèixer errors i corregir-los. Una altra és el comportament ètic. L'eficàcia del pensament crític és fàcil de comprendre, però considerar l'acció ètica com una supervacuna mereix una explicació. Ho diré estrepitosament: la màxima creació de la intel·ligència és la bondat, que és el nostre màxim nivell solucionador. Aquesta afirmació sona absurda perquè hem convertit la bondat en una mel·líflua resignació sentimentaloide. Quina miopia! La bondat és la genial constructora de la felicitat pública, la creativitat enèrgica que produeix la justícia. La teleologia de la intel·ligència ens porta a la línia teòrica a la ciència i a la pràctica a l'ètica. I la pràctica està per sobre de la teoria. Per això, el test definitiu d'intel·ligència hauria de ser el test que mesurés la bondat. La bondat és la vacuna definitiva. Ja està dit i veig els meus col·legues psicòlegs i filòsofs donar-se les mans al cap. No tenen cap raó. Defensaré la meva tesi amb un argument molt esquemàtic. El lector pot contestar afirmativament o negativament a cada pas: “La funció de la intel·ligència és resoldre problemes” (Sí o no?). "Els problemes poden ser teòrics o pràctics. Els teòrics es resolen quan es coneix la solució, mentre que els pràctics es resolen en posar-la en pràctica, que sol ser el més difícil". (Sí o no?). “Els problemes pràctics més transcendentals afecten la felicitat i la dignitat de la convivència i anomenem ètica el conjunt de les millors solucions”. (Sí o no?). “A la posada en pràctica de les solucions ètiques és el que anomenem bondat”. Si heu acceptat tots els passos, ha de concloure que la bondat és la gran manifestació de la intel·ligència. Si n'ha negat algun, facint-m'ho saber. Estaré encantat de rebatre el rebuig.

Si realment voldríem resoldre els problemes, si realment volguéssim ser feliços —cosa que dubto— començaríem una campanya massiva de vacunació intel·lectual a tots els nivells, abans que el nostre sistema immunitari mental entri en zero energètic.