El problema que entrelluca el món és que s'ha triat a un imbècil per a la més alta magistratura del país hegemònic a escala mundial. El sobirà somiat pot fer retrocedir al globus a una època prèvia al globalisme liberal - José María Ruiz Soroa a el Mundo.

Com han canviat les opinions en els departaments universitaris de teoria política occidentals en els últims anys! En efecte, el final del segle XX vi caracteritzat per una denúncia generalitzada de la «democràcia liberal» (i, precisament, per ser «liberal») com un sistema de govern escassament valuós, mancat de virtut i responsable en últim terme d'haver convertit al ciutadà en un idiota, en un ser interessat únicament en el seu benestar i despreocupat de la participació política. El que llavors es reclamava, i es dissenyava en els seus aspectes teòrics (en els institucionals mai es va concretar mínimament), era la «democràcia deliberativa», la «participativa», la «radical», la «connacional» o la «directa», poblades totes per virtuosos ciutadans interessats i actius. El crit de guerra era el de menys liberalisme i més democràcia! Així titulava un molt actiu propagandista d'aquells enfocaments.

Doncs bé, què queda avui d'allò? De què es preocupa l'opinió de l'acadèmia en aquest primer període del segle? Perquè resulta que el seu declarat temor ho és a la deriva «il·liberal» de les democràcies realment existents, al fet que en el nostre àmbit occidental les democràcies estan degradant acceleradament els valors típics de la seva estructura liberal subjacent: la separació de poders, els controls institucionals, els límits a la invasió de la privacitat pels governs, el respecte a la llibertat d'expressió, la independència dels representants, i així. Són encara democràcies, se'ns diu, però algunes només de nom i perquè conserven la seva condició de ser règims de selecció per elecció dels governants, ja que el seu contingut és cada vegada més autoritari. Són autocràcies electorals. Estan en perill institucions i valors propis del més genuí liberalisme i el crit que avui ressona contemplant a Hongria o als Estats Units és el de «retorneu-nos les nostres democràcies liberals!».

No seré jo qui critiqui aquesta demanda política més que justificada. Fins a un cert punt és una demostració tardana de l'encertat que era defensar que la democràcia –per molt que la diguem així, sense qualificatiu– no és tal sinó quan s'assenteixi en les institucions i valors liberals. I, a més, quan és limitada i podada per ells, per les institucions «no electes». No obstant això, resulta cridaner que no es comenti un altre dels problemes que també presenten les democràcies actuals i que concerneix –aquest sí– al seu aspecte més purament democràtic, el de l'elecció dels càrrecs polítics per la ciutadania.

Comptat en termes d'actualitat, el problema que entrelluca el món en aquest moment és, senzillament, el que s'ha triat a un neci per a la més alta magistratura del país hegemònic a escala mundial. Entès el qualificatiu en el seu sentit etimològic: s'ha triat a una persona la ignorància de la qual és abismal i que a més està convençut de ser un savi. I els estalvio els trets més immorals del subjecte. A això ha arribat la democràcia: a triar als pitjors per al govern.

Cert és que les democràcies feia ja una temporada que triaven malament. Un assumpte complex est, en què es barregen la contraselecció qualitativa que practiquen els partits polítics en general, l'absència actual de personalitats rellevants, la inevitabilitat que un règim d'opinió pública sense referents objectius produeixi polítics adotzenats, el distanciament progressiu però mortal entre les condicions necessàries per a ser elegit i les obligades per a ser governant. I així. Però és que l'actualitat ha superat totes les previsions: tenim a un neci al comandament del món. I és un neci que vol que se li vegi i, com ell diu, que se li besi el cul. No és un vague, sinó un activista. No és sense més ni més un retrògrad, sinó un populista. El sobirà somiat pot fer retrocedir al globus a una època prèvia al globalisme liberal.

Això exigeix una reflexió, encara que sigui per a concloure potser que no hi ha alternativa al sistema per molt que sigui capaç de generar aquests resultats. Perquè el que ha succeït és greu.

Les democràcies liberals, encara que no ho proclamin expressament, contenen una promesa implícita que el sistema de participació política igualitària de tots (la major pars) aconseguirà que siguin els millors (la melior pars) els seleccionats per al govern. O una esperança d'això, almenys. Ja els liberals clàssics van dubtar aconseguir-ho (els savis mai se sotmetrien al criteri dels molts, ni aquests serien capaços d'identificar als savis, deia Tocqueville), i per això van retardar quan van poder la universalització del sufragi. Per a aconseguir l'excel·lència dels electes van restringir el dret de vot als qui se suposava més raonables (la classe dominant) o van mantenir sistemes de vot plural per als més instruïts. Restriccions avui insostenibles perquè contradiuen el principi moral i prudencial d'igualtat intrínseca dels ciutadans. I perquè, a més, la disseminació de la neciesa aconsegueix avui parellament a tots els estrats socials.

Altres suggeriments per a protegir el sistema de les males eleccions eren les de restringir la capacitat d'actuació dels electes. Així, per exemple, J.S.Mill proposava crear dos tipus de cambres legislatives: una d'electes, que es limitaria a prendre les grans decisions; i una altra d'experts, que gestionaria la proposició i implementació de tals decisions. Limitar el poder del vot sotmetent als electes al control dels experts en els temes crucials. La mateixa inspiració que avui suggereix un Govern mundial d'experts, per sobre dels Executius locals, o la que externalitza cada vegada més decisions cap a instàncies lliures de la mania de triar. La Unió Europea és un exemple.

L'experiència demostra, no obstant això, que els experts –la independència dels quals és sempre relativa– són capaces de decidir temes d'escàs impacte polític en l'opinió. Però la política existeix, precisament, perquè la tutela experta no serveix per a decidir sobre les issues percebudes com a sensibles.

També s'ha recordat l'alternativa del sorteig com a mètode de selecció de les assemblees, citant –com no– als atenesos, que ho usaven per a alguns acompliments. Com va assenyalar Aristòtil, era el sistema més democràtic en un cert sentit en garantir la igualtat d'oportunitats de tots els politai. A ell, no obstant això, li semblava ridícul. I ningú en la modernitat ha sabut explicar com podria funcionar en comunitats de grandària superior als llogarets.

Llavors? La prudència convida a acceptar amb resignació que l'elecció és el menys dolent dels sistemes de designació dels governants i que només cal muntar un entramat més i més potent de contrapesos, límits i controls per al seu acompliment. Però la prudència pot convertir-se en temeritat quan s'observa que, precisament, els governants electes estan cada vegada més desmuntant el sistema de control que existia i que es revela insuficient davant la seva neciesa atrevida. Quan la qüestió concreta és la de quin grau de desastre serà capaç d'ocasionar un imbècil al comandament d'una potència mundial, esperar es torna molt arriscat.

Cal recordar que, si bé manca de fruits positius, l'elecció periòdica permet, almenys, desembarassar-se de governants provadament estúpids sense necessitat de revolució ni violència. Aquesta seria la justificació última de la democràcia electoral per als desenganyats: la seva capacitat d'expulsar més que la de designar. Probablement està ben pensat. Però, vist el vist, no és una miqueta aventurat confiar que funcioni aquest efecte expulsor una vegada i una altra?

"Som imbècils, fem les coses malament, sabent que estan malament, per això votem altres imbècils com nosaltres"