💭Alfonso de Vilallonga ha publicat un disc amb cançons en francès i en espanyol. Hi col·laboren músics tan bons com Marco Mezquida i Pau Figueres i el títol és Hors de saison (Satélite K). Vilallonga manté la solvència melòdica de sempre i una llibertat creativa que no renuncia a la diversió compartida amb els destinataris de les seves cançons. El disc inclou una versió de l’ Et maintenant de Gilbert Becaud. És un clàssic que comença homenatjant les primeres notes del Bolero de Ravel abans d’enfilar reflexions desesperades sobre el mal d’amors. La meva mare em va explicar que era la cançó que sonava a la ràdio quan, l’any 1961, vaig començar a caminar. M’ho va explicar massa tard, quan jo ja tenia 50 anys i no podia explotar-ho com a anècdota de sobretaula.

Gràcies a l’esplèndida reinterpretació que en fa Vilallonga, ho torno a intentar, - escriu Sergi Pàmies a la vanguardia -, ara amb la guarnició d’un altre record. 1985. Treballo en una empresa de mobles i acompanyo un dels meus caps al Saló Internacional de París. És hivern, fa la mena de fred que converteix París en un infern plujós i ventós. L’expedició d’empreses de la qual formem part s’aplega al voltant de la denominació Grup Barcelona, un comando de dissenyadors moderns i preolímpics amb ganes de riure i de creure en la llegenda de l’exportació. Figura que parlo francès i que podré ser útil a la causa del moble català. No ens estem de res: sopem en un Maxim’s decadent però que conserva el detall d’oferir escuradents de ploma d’oca als clients. No ens deixen entrar sense dur corbata, que és el que li va passar a Gilbert Bécaud quan, amb 15 anys, va debutar en un local de mala mort. L’acompanyava la seva mare, que va improvisar una corbata retallant-se la vora del vestit de pics que duia. Des d’aleshores Bécaud sempre va actuar amb corbata de pics com a homenatge a la mare.

Tornem al 1985. Llargues jornades al Saló, però encara ens queden forces per anar a l’estrena de Cotton Club , a prop de l’hotel (un Meridien o un Sofitel a la Porte Maillot). L’hotel té totes les prestacions que es poden imaginar, incloent-hi un esmorzar amb existències il·limitades de remenat d’ous. Un dia tan plujós i ventós com els altres el meu cap i jo tornem a l’hotel trinxats per les hores de feina. Entrem a l’ascensor i, de cop i volta, també hi entra un home que sembla més alt del que és en realitat. Porta un maletí d’espia iranià i vesteix una granota impermeable, futurista, de motorista galàctic. Des de la nostra superioritat preolímpica i barcelonina, la granota ens sembla xarona, kitsch. L’home té la pell castigada per un excés de raigs UVA i la mirada acostumada a fingir que no s’adona que tothom vol demanar-li un autògraf. És Gilbert Bécaud. Mentre l’ascensor puja, prego a tots els déus perquè el fil musical faci sonar l’ Et maintenant , però només sona el dring de les portes que s’obren per deixar sortir la llegenda. I dono fe que la versió de Vilallonga de 'et maintenant' és  espléndida. Escolteu, veieu i jutgeu.