💭El passat 6 de gener, a la vista de l'assalt al Capitoli nord-americà, molts ciutadans del nostre país van reviure, amb l'ànim encongit, un esdeveniment domèstic, ocorregut fa 40 anys: la irrupció al Parlament espanyol -el 23-F de 1981- d'un grup de guàrdies civils comandats per un personatge no més grotesc que l'anterior president dels Estats Units. Malgrat les seves evidents diferències, tots dos esdeveniments tenen en comú tant l'ús de la violència antidemocràtica -paradoxalment, incruenta el 23-F per alterar la voluntat ciutadana, com la capacitat de resistència de les institucions. Tots dos, també, posen de manifest la fragilitat de la democràcia, fins i tot al país en què ha gaudit de més continuïtat històrica, i qüestionen la idea que és "una conquesta per sempre", sense esforç ni condicions, com passa implícitament en el nostre país.

La recent i dramàtica experiència americana il·lustra que la democràcia no és irreversible i que està sotmesa a múltiples riscos, el més greu -sense dubte- el del populisme. Avui en dia, la major amenaça no prové de cops militars sinó de governs en el poder. L'erosió de les normes, i més concretament, la deslegitimació de les institucions, l'absència de pensament crític, la utilització (activa o passiva) de "veritats alternatives", la vulneració de les regles de joc... i, molt especialment, la polarització extrema que acaba destruint la cohesió social. És imprescindible recordar que l'odi a l'altre, es percebut més com a enemic que com a adversari, és l'eina més letal i efectiva per al naufragi de la democràcia.

Hi ha un altre perill, més insidiós però no menys real: el desordre. L'ordre comença, naturalment, per un mateix, però per aconseguir-ho i mantenir-lo és molt convenient comptar amb un entorn ordenat. Mantenir la serenitat en un món desordenat requereix un esforç sobrehumà; el desordre crea així malestar, neguit i angoixa, de tal manera que un ordre, qualsevol ordre, es converteix avui en una exigència absoluta, per sobre de tota consideració. És inevitable que una catàstrofe natural o una epidèmia creuen, pel seu caràcter imprevist, un cert desordre, i per això cal que les autoritats sàpiguen reaccionar de manera que el ciutadà pugui confiar que estan fent el possible per al bé comú, i que tots col·laboren en recolzar la seva acció. Però no sempre el desordre ve de fora. Pot ocórrer que la impressió de desordre sigui creada i fomentada per polítiques d'identitat o partidistes, que esperen que la societat s'afarti i demani un ordre: el seu.

Encara que sembli una bajanada, una democràcia assentada requereix ciutadans profundament democràtics, amb hàbits molt arrelats, per l'objectiu l'educació és una eina indispensable: percepció de l'altre com un ésser humà, dotat de dignitat i drets, sigui quina sigui la seva manera de pensar. La presumpció de bona fe, excepte prova manifesta i reiterada en contra. L'exquisida separació entre els rols institucionals i els partidistes. L'absoluta neutralitat de les institucions. La contenció sistemàtica de les temptacions sectàries. I requereix responsabilitat individual: el convenciment que les lleis obliguen tots, la consciència que tots hem de contribuir abans d'exigir, que els recursos són limitats, per no caure en la temptació de seguir als que prometen impossibles. Com sempre, els hàbits es construeixen i es refermen progressivament, mitjançant aprenentatge, exercitació i reflexió. Referent a això, la responsabilitat dels líders polítics és determinant. D'ells depèn, en bona mesura, fomentar l'odi i l'animadversió, o, per contra, la concòrdia tot i la discrepància, el respecte a l'interlocutor, inclòs l'adversari, i la qualitat i la pròpia supervivència de la democràcia.


Col·lectiu Treva i Pau, format per Jordi Alberich, Eugeni Bregolat, Josep Maria Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, Juan-José López Burniol, Carlos Losada, Margarita Mauri, Josep Lluís Oller, Alfredo Pastor i Xavier Pomés.