💭La ciutadania i servidor, no acabem d'entendre perquè no podem anar a visitar la tieta que viu al poble del costat, però, en canvi, la Generalitat ha dit que podem saltar-nos el confinament municipal si ens ve de gust assistir a un dels mítings que es muntaran per demanar el vot a partir de demà, quan ja serem oficialment en campanya. Davant d’aquesta peripècia, caldria remarcar que fa molt de temps que els mítings no interessen ningú, llevat de les televisions que n’extreuen talls informatius que els donen els mateixos partits, la parròquia fidel de cada partit i els malalts de política que algun encara den queda. 

Més enllà del desconcert que pot provocar aquesta mesura, i més enllà de saber si el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya acaba validant l’ajornament de la data dels comicis, resulta paradoxal que ara ens preocupi la part del ritual electoral que sembla més rutinària, després dels programes, que no es llegeix ningú, sovint ni els mateixos que els redacten. Les formacions polítiques recomanen ara que als mítings només hi vagin els que viuen a la localitat on es facin, i han afegit que intensificaran els actes telemàtics. 

Durant la transició el míting tenia la gràcia de les coses que havien estat prohibides i esperades. L’esdeveniment servia per certificar la comunió de militants i simpatitzants amb els dirigents que sortien a l’escenari a parlar.  S’estrenava la democràcia i la ciutadania tenia fam de mítings que certifiquessin que la cosa anava de veres. A més, l’acte permetia sentir-te protagonista de la història. En el meu cas, l'ùltim miting al que vaig assitir va ser del PSc, pero compte amb els que intervenien, Verde Aldea, Josep María Triginer i Joan RaventoS, mireu si ha plogut.

L'atracció del míting electoral rau en l’exageració que s’espera dels discursos i dels gestos dels dirigents que oficien la ­cerimònia. Una desmesura que ha de semblar natural, això sí. No estem parlant d’una conferència ni d’un col·loqui, es tracta de fer veure que el candidat va a ­totes. Com si la voluntat de poder fos un espectacle equivalent al del domador ­valent que posa el seu cap dins la boca del lleó. I sobretot prometre l'oro i el moro, i una mica més. Deia el professor Enrique Tierno Galvan, que les promeses electorals estaven fetes per a guanyar les eleccions, no per a ser complertes, i ja es veu que així ha estat fins ara en qualsevol de les promeses electorals dels polítics no ja d'Espanya, sinó d'arreu del món i per suposat tambè a casa nostra. 

Hi ha un anècdota molt ilustrativa en campanya electoral atribuida a Santiago Russinyol: Era a un poble de Lleida fent un miting i en l'ardor de les promeses davant l'auditori els hi va prometre: Si guanyem les eleccions us farem un pont!. Aleshores algú dels assistents li va dir: escolti! que aquí no tenim riu. I Russinyol o el polític que fos sense immutar-se va contestar: Doncs també us posarem un riu! i és va quedar tan ample.
Possiblement sigui una llegenda urbana o rural en aquest cas, o potser és certa, que mai se sap, però ens ensenya que durant les campanyes electorals es promet l'oro i el moro amb total impunitat i convenciment de que no es podrà dur a terme el que s'està prometent.

A tot aixó, encara queda per veure si el dia 14 de Febrer es podrà anar a votar o el TSJC ajornarà les eleccions, el que tampoc em sorprendria massa.