💭Manuel Cruz Rodríguez, és un filòsof i polític català, va ser el president del Senat d'Espanya entre maig i desembre de 2019. Fou diputat a les Corts Generals durant la XII Legislatura espanyola i és senador de la XIII legislatura, des de 2019. Cruz més coma filòsof que com a polític, és capaç d'escriure un article tan lúcid com aquest que cal llegir amb calma. Un article que ens recorda que no podem perdre la memòria de l'òblit. Recordem Raimón, qui perd els origens perd l'identitat, Aquestes paraules del cantautor de Xàtiva, les hem trobat moltes vegades en mencions on atribuïen la seva paternitat a diversos autors com Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, o Sant Tomàs d’Aquino, però és possible que ja passegés molt abans de que aquests personatges coneguts l’escrivissin, entre les veus populars. En qualsevol cas, ho hagi dit qui ho hagi dit, una cosa és certa: "Si un poble oblida les seves arrels, està perdent la qualitat d’esser allò que se li suposa que és", està renunciant a aquells traços que el defineixen i el converteixen en qui és i que ho diferencien dels altres, allunyant-lo de la uniformització i donant-li una personalitat específica. Aquesta és la silenciosa victoria de l'oblit. 

SILENCIOSA VICTÒRIA DE L'OBIT

Encara que a algú li pugui semblar al contrari, l’oblit va guanyant la batalla a la memòria. Potser no fa aquest efecte a primera vista, certament. Sobre el paper, la memòria es veu reivindicada a tot arreu, proliferen els que en canten les excel·lències, mentre que ningú no s’atreveix a fer apologia explícita de l’oblit. De fet, fins i tot les màquines presumeixen de tenir-ne molta, és a dir, de tenir una enorme capacitat d’emmagatzemament, i estem disposats a pagar més per tenir-ne la quantitat més gran possible als nostres dispositius. Tot i això, l’oblit, discretament i de puntetes, sense gairebé cridar l’atenció, s’ha anat ensenyorint de l’imaginari col·lectiu. No ho ha fet a través de la seva reivindicació ­declarada, que, en les ocasions en què s’ha plantejat (per exemple, a través de la reclamació d’un dret a l’oblit a internet), immediatament ha suscitat el desconfiat recel de molts, viciats amb la pràctica, sovint obscena, de tenir-ho tot a la vista sempre. Ho ha fet de manera mediata, a través de conceptes interposats, com el de volatilitat, que, per la via dels fets, materialitzaven l’esmentat oblit.

Per paradoxal que en primera instància pugui semblar, potser aquest murri i silenciós triomf de l’oblit li està rendint un darrer servei a la memòria, en la mesura que està permetent certificar els rellevants efectes de no prendre-la en consideració. Probablement el més important de tots, i del qual es deriven no pocs efectes complementaris, és el de donar per descomptat que tenim dret a considerar com a nou a tot allò que ens ve de nou. El resultat de no qüestionar aquesta ignorància, fins al punt de concedir-li el rang de dret, és que permet que pugui reaparèixer, amb una vestimenta de novetat, qualsevol cosa passada sense que a ningú el preocupi certificar-ne l’antiguitat real. Per moments, i en vista del nombre de repeticions inconfessades que es produeixen en determinats àmbits (en el de la política sens dubte), es diria que vivim instal·lats en un remake permanent que desconeix la seva condició de ser-ho. Posats a intentar precisar, potser caldria afirmar que el triomf de l’oblit no s’està produint per la retirada o la incompareixença de la memòria, sinó precisament per una sobreabundància d’informació impossible de retenir.

Vivim instal·lats en un remake permanent que desconeix la seva condició de ser-ho.

Un dels efectes que aquesta situació produeix sobre els individus és el que Ortega denominava adamisme, sent el característic del nostre temps no tant la seva presència com la seva desfermada generalització. Per descomptat que, gairebé per definició, els que hi incorren no són conscients de la inconsistència de la seva actitud. Ignoren, sens dubte, que parlen amb paraules velles, de l’origen de les quals s’hauria perdut la memòria, generant d’aquesta manera un específic miratge de novetat en el qual viurien instal·lats.

Però aquesta pèrdua de la memòria de l’origen no és casual ni, encara menys, innocent. En aquest sentit, el retret d’adamisme que amb freqüència es dirigeix als que es comporten com si el llenguatge s’hagués iniciat en l’instant en què van començar a parlar sol ometre un element bàsic. Em refereixo al de la responsabilitat d’aquells altres que no van advertir aquests adamistes que el mateix adamisme en si, lluny de ser un invent nou, que naixia amb ells, té una història molt llarga al darrere. En realitat, ho sabem bé a hores d’ara, és el gest recurrent d’aquells que, per immaduresa o per simple ignorància, no saben gaire bé què fer amb el passat.

Malgrat tot, caldria ser prudents abans de convertir la constatació anterior en retret. Amb tota seguretat, aquesta és una de les coses que els que hem dedicat tota la nostra vida a la docència pensem que tenim més clara. Retreure ignorància als que acudeixen a nosaltres precisament per posar-hi remei informa més de les dubtoses qualitats del docent que de les d’aquells als quals aquest retreu no saber. Aleshores, no té res d’estrany que qui es desentén des d’un bon principi de la seva obligació, més tard, quan el resultat de la seva feina es manifesta obertament insatisfactori i, a més, ell mateix es veu ­impugnat radicalment per aquells que havia d’haver format de millor manera, opti per rentar-se les mans i celebrar aquell ingenu adamisme que, al capdavall, l’allibera a ell de tota responsabilitat (és molt propi de l’ adamista afirmar “no li dec res a ningú”).

Però fixem-nos que si ­algú no es pot permetre aquesta actitud és preci­sament aquell o aquells que tenen la tasca històrica de transmetre l’herència rebuda (en qualsevol pla). Perquè resultaria llavors que els que haurien trencat el fil de la tradició (Hannah Arendt dixit ) no haurien ­estat els que no han arribat a adquirir plena consciència de la seva condició de fills de la tradició mateixa –els que es van creure completament inaugurals– sinó aquells altres que, prèviament, van renunciar a fer-los-ho saber. Amb aquesta renúncia contribueixen decisivament a la victòria de l’oblit.



Manuel Cruz - filòsof i polític català, lavanguardia.com