David Foster Wallace, nascut el 1962 a Ithaca (Nova York), és un dels narradors més influents del panorama literari de les últimes dècades, i el seu magnum opus, La broma infinita, una novel·la que depassa el miler de pàgines i incorpora més de 400 notes que constitueixen altres tantes ramificacions tentaculars de la narració central, va marcar una fita en la història de la literatura. Convertit en un mite que transcendeix l'esfera del que és literari, la seva influència sobre narradors de totes latituds no fa sinó augmentar amb el transcurs del temps. 

Les circumstàncies de la seva mort són prou conegudes. Aquella tarda, la seva dona tenia una inauguració de les seves obres pictòriques en una galeria situada en les rodalies de Claremont, Califòrnia, on vivia la parella. De manera una mica inesperada, en el moment de sortir, David Foster Wallace va anunciar que preferia quedar-se a casa. Quan la seva dona va tornar el va trobar penjat al garatge del seu habitatge. La seva reputació havia anat creixent de manera gradual, convertint-lo en una icona del que hauria de ser la literatura del futur. La broma infinita no és més que part d'un llegat enormement ric i complex, que inclou obres fonamentals també en l'àmbit de la no ficció.

En les marquesines de les sales d'art i assaig, en els pòsters i anuncis es va obligar a posar: "LA BROMA: Es recomana molt seriosament que NO pagui res de diners per veure aquesta pel·lícula", que per descomptat els habituals de l'art i assaig van pensar que era una broma antipublicitaria intel·ligentment irònica, així que deixaven anar els seus diners a canvi de petits paperets i entraven amb les seves armilles de llana i tweeds i vestits sense mànigues i s'inflaven de cafè exprés al bar del teatre i trobaven seients i s'asseien i feien aquests ajusts precinema de postures i cames i miraven al seu voltant amb una mena d'intensitat distreta i veien les càmeres Bolex H32 de triple objectiu -una sostinguda per un tipus vell i encorbat, l'altra, complexament muntada sobre la immensa cabota d'un noi estranyament inclinat cap endavant amb el que semblava una punxa metàl·lic que li sortia del tórax-, les grans càmeres al costat del rètol de SORTIDA amb llums vermelles a banda i banda de la pantalla, pensaven els espectadors, estarien allà per a un anunci publicitari o antipublicitari o per un documental metafílmic entre bambolines o alguna cosa així. I així fins que s'apagaven els llums i començava la pel·lícula i el que es veia a la gran pantalla pública era una projecció d'ampli angle i binoculada del mateix públic d'art i assaig entrant amb els cafès expressos a les mans, triant seients i asseient-se i mirant al seu voltant i posant-se còmodes i fent breus comentaris precinema als seus acompanyants de gruixudes ulleres sobre el No pagui per veure això i el que probablement significaven les Bolex des d'un punt de vista artístic i posant-se còmodes a mesura que s'apagaven els llums i ara miraven la pantalla (és a dir, a si mateixos, resultava ser) amb els somriures fredament excitats de l'expectació que precedeix a un espectacle d'alt vol, somriures que ara la càmera i la pantalla revelaven a mesura que s'esborraven fila després de fila de les cares dels espectadors, que ara miraven menys expectants i més inexpressius i després confusos i finalment es convertien en expressions facials plenes de fúria i indignació. La durada total de la broma era exactament fins que se n'anès de la sala l'últim espectador de cames creuades fart de contemplar la seva pròpia imatge immensa i projectada de si mateix com a espectador d'art i assaig presa d'un especial sentiment de mala llet, de estafa i indignació, la qual cosa durava uns vint minuts com a màxim, excepte si hi havia crítics o acadèmics de cinema. 




LA BROMA INFINITA: Sinopsi: En un futur proper, els anys han perdut la seva numeració en favor de patrocinis publicitaris. Així, en ple Any de la Roba Interior Per Adults Depend, una estranya pel·lícula anomenada 'La Broma infinita' s'estén com una plaga: cada persona que la veu gaudeix tant que ja no vol fer res més, fins a morir de fam. El seu autor, l'estrany James incandenza, fundador d'una de les escoles de tennis més prestigioses d'Amèrica del Nord, es va suïcidar fa anys, cosa que no li impedeix aparèixer ocasionalment per les pàgines d'aquesta inclassificable novel·la en forma de fantasma. Mentrestant, els Assassins en Cadires de Rodes, un grup separatista del Quebec, busquen una còpia mestra de la pel·lícula per utilitzar-la com a arma definitiva. Una sinopsi curta donades les més de mil págines de la novel·la. Bona diada de Sant Jordi.