Cada vegada que un tribunal tomba règims de llibertat de presos independentistes, parla de conceptes com ara «progressió», «interiorització», «reorientació», i això té un nom - Josep Maria Fonalleras

Quan algú comet un delicte, tipificat al Codi Penal (o quan el tribunal considera que l’ha comès), la legislació preveu que el reu ingressi a la presó per pagar el mal que ha fet. La privació de llibertat és el pagament directe, en efectiu, amb el propi cos, de qui ha comès el delicte. Després, el sistema penitenciari preveu no pas la simple reacció institucional, admesa i requerida per la societat, sinó també la superació de les causes que van provocar l'acció criminal: les personals, les socials, les econòmiques, les psicològiques. Rehabilitar un presoner és procurar que s’insereixi de nou en el teixit social i evitar, alhora, crims futurs, sense exigir garanties a les seves creences. Tot això és correcte i s’entén, des que les presons van deixar de ser irats mecanismes d’humiliació, en la perspectiva dels delictes comuns.

Però ¿i els polítics? En aquest cas, la rehabilitació implica vacunació intel·lectual, lobotomia ideològica, renúncies ètiques. Cada vegada que un tribunal tomba règims de llibertat (¡de semillibertat!) de presos independentistes parla de conceptes com ara «progressió», «interiorització», «reorientació». I això, per desgràcia, té un nom. Em remet al parraf final de 1984 d'Orwell, quan Winston és rendeix ideologicament, i abjura del seu pensament, per fi s'ha reorientat políticament, per fi s'rehabilitat... 

...La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre presoners, botins, matances, però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom. Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell....Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. Li havia costat molts anys d'aprendre quin tipus de somriure s'amagava darrere aquesta cara amable, en qui no confiaba.¡Quin malentès tan cruel i innecessari!. ¡Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra li van rajar a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victòria sobre si mateix. Estimava el Gran Germà ".        

... i mentrestant, la Coronela Tibalta purga al dissident. Visc a Catalunya.