EL GOVERN DELS JUTGES

Això dels magistrats de dictaminar a requeriment d’una part passa en altres llocs, ja ho sé. El fracàs de la política acaba als tribunals. Moltes vegades, per pur obstruccionisme - Xavier Sardà. 

Fa un parell de dies que em sento fart, cansat, fastiguejat i una mica fatigat. Ara resulta que això de l’estat d’alarma no és del tot constitucional. Per un sol vot, el ple del Tribunal Constitucional dictamina que s’havia d’haver declarat l’estat d’excepció. O no sé què. La dreta més rància cleptòmana, Ayuso i els altres baladrers de l’Antic Testament estan en èxtasi. Els importa poc la pandèmia, però els posa espasmòdics atacar el Govern. El mateix dia, el Rei fa una crida a la unitat, en el segon homenatge d’Estat a les víctimes de la Covid. Doncs que esperi la unitat assegut. Per aquí, Aragonès demana l’estat d’alarma descentralitzat i són els jutges els que li han atorgat el permís. 

Això dels jutges de dictaminar a requeriment d’una part passa en altres llocs, ja ho sé. Als Estats Units el tema de l’avortament va arribar al Suprem i a Alemanya el Tribunal Federal es va pronunciar sobre el sistema de finançament dels ‘landers’. El fracàs de la política acaba als tribunals. Moltes vegades, per pur obstruccionisme.

Estem en ple rebrot descontrolat del virus i ara el Constitucional diu que el Govern espanyol no ho va fer bé lluitant, amb l’estat d’alarma, contra una pandèmia mortal sense precedents. Bé, doncs que el treguin de l’ordenament, que el canviïn, que l’ampliïn o que l’inflin com un flotador. La llei orgànica 4/1981 dels estats d’alarma, excepció i lloc, permet «limitar la circulació o permanència de persones o vehicles en hores i llocs determinats o condicionar-les al compliment dels esmentats requisits». Segons reputats constitucionalistes, és just el que va dir la declaració de l’estat d’alarma.

La democràcia és una església en què tots som heretges, com diu Savater. Molta toga negra per salvar-nos dels polítics que votem. A retornar les multes i a continuar lluitant contra el virus. Els jutges picant amb la maça i l’oposició, pregant a Déu. Com deia la Patro, Déu té una maça, que pica i no amenaça, però els jutges a banda de prevaricar si que amenacen, i potser seria arribada l'hora de jutjar-los a ells, abans no sigui massa tard.