NOTRE DAME SEGUEIX CREMANT

El nostre món és avui com la catedral de Notre Dame hores abans que l'incendi comenci. Necessitem urgentment un nou contracte social per evitar l'incendi total que amenaça la humanitat.

En la nit de el 15 d'abril de 2019, mentre els bombers de París intentaven frenar el foc que devorava Notre Dame, centenars de parisencs s'amuntegaven a la vora del Sena per resar i cantar l'Ave Maria davant la destrucció de la seva catedral. Molts ploraven, alguns agenollats, al veure com les flames acabaven amb una de les joies mundials del gòtic, símbol de França i de la cultura europea. Sabien perfectament que amb les seves pregàries no podrien parar la tragèdia, però la calidesa del càntic en comú els reconfortava. Potser no hi hagi en els últims anys una metàfora tan impactant, com la d'aquelles imatges, que mostri l'extrema fragilitat que envolta l'humà i que comença a presidir un horitzó cada vegada més fosc. Les catedrals van ser construïdes per perdurar pels segles dels segles, però en tot just unes hores l'emblema de Notre Dame es va consumir enmig de la impotència i la resignació. El que es creia sagrat, aliè als embats del temps, es va perdre sense remei.

El nostre món és avui com la catedral francesa hores abans de l'incendi. L'informe de l'IPCC de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic ha estat contundent: si no transformem ara, i de manera radical, els nostres patrons energètics i de consum, la humanitat estarà abocada en els propers anys a una catàstrofe contínua. Serem capaços de frenar-? Per això, se'ns adverteix, hem d'aturar immediatament la màquina de el sistema econòmic capitalista que devora sense parar recursos escassos, energies contaminants i vides cada vegada més invivibles. És a dir, avançar cap a un nou contracte social que de moment no sembla que hagi de materialitzar-se per la resistència del gran capital, l'absència encara d'un moviment polític global que ho forci o l'emergència de les noves potències, com l'Índia, que exigeixen ara els beneficis d'una industrialització que elles no van poder gaudir en el seu moment. Però hi ha altres dos problemes de fons, estructurals, en els quals voldria ara aturar-me, ja que sense afrontar-crec que tampoc podrem superar el desafiament més gran del nostre temps.

Primer, i a diferència possiblement dels que resaven davant Notre Dame, el materialisme de la societat contemporània ha aconseguit ocultar-nos carn de la feblesa humana. L'antiga lliçó dels clàssics s'ha oblidat: som éssers finits, que habitem per poc temps un planeta finit, i les nostres glòries i ambicions aviat passaran i no seran recordades. L'única esperança que tenim, com la que tenien els que van construir la catedral, és la de que les nostres obres i accions perdurin. Però ara, proveïts amb smartphones, l'home i la dona de segle XXI semblen viure en una constant i esgotadora roda d'hàmster plena de consum, immediatesa, rapidesa, mudances i falta de temps i assossec. És la inconsciència contínua dels qui, somnàmbuls de la realitat, no s'adonen de la fragilitat de tot el que els envolta. Si la temperatura mitjana de l'planeta s'incrementa 3 graus, ens adverteix la comunitat científica, la major part d'Espanya serà pràcticament inhabitable. Nosaltres, hàmsters laboriosos i hiperconnectats, ¿ens imaginem que un dia els nostres descendents no puguin gaudir de les cases, els carrers i les places en què hem viscut fins ara? Podrem seguir extasián-nos amb les obres de Vivaldi si perdem la noció de les estacions de l'any? Allò que abans crèiem sagrat, que durant poc temps, en la infància potser, encara vèiem com etern, es pot desintegrar com van fer les voltes de Notre Dame. Si aquesta possibilitat no ens preocupa és perquè, plens d'un materialisme individualista atroç, no som capaços ja ni d'entonar un càntic en comú de llàstima i condemna. Ho celebrem a base de botellots als carrers tot esperant als bàrbars - Gabriel Moreno González per al diario.es