Confesso que pertanyo a la 'generació salvatge' de la postguerra del segle passat. Em sembla que pertanyo a la generació dels 'boomers' que ens diuen ara. I sí, ja sé que ho vaig explicar fa temps, però com a la iaia de l'acudit de l'Eugenio que ara no es pot explicar, em fa ilusió recordar-ho.
He pensat en tot aquest temps passat aquest matí, quan fent un tomb amb la bicicleta he descovert el Forn Gotés, al carrer de Sant Pau 87, on entre altres productes hi he trobat: llonguets, però llonguets de veritat, com els d'antes. He dit descovert, però de fet l'he anat a buscar, ja que me l'havia recomanat un altre forner de vell, la Fleca M.Portell, on fan un pa de cagatilorito. Aquests els podeu trobar al carrer del Pintor Vila Cinca 83, també a Sabadell.
Tornant al passat, per a mi, com a la majoria de la mainada en la meva època era normal veure la iaia com li clavava garrotada a un conill per matar-lo primer i cuinar-lo després o com els hi trencaven el coll a les gallines. Anar a buscar la llet a la lleteria, amb milers de mosques incorprades, que a les cases s'enganxaven a unes tires amb 'pegamento' que hi havia penjades. Als nou o deu anys a L'Estany on anava a passar l'Estiu, a Can Toneu, davant mateix del monestir al bell mig de la placeta que hi havia davant la botiga, feien la matança del porc, primer el degollaven entre xisclets fins que es moria i després el cremaven amb un bufador per deixar-lo sense pel i l'obrien pel mig per esquarterar-lo, i hom com la resta de mainada a primera fila veient-ho amb tota naturalitat.
En aquesta edat també a l'Estany, mentre anàvem a un turó que hi havia rere l'era de l'oncle, agafem "didortes" que és una espècie de canya amb espores i les fumaven o trèiem fum d'elles, malgrat picava a la llengua de nassos, i un dels esports favorits era fer baralles amb fones a "pedrada limpia" cada vegada que hi havia algun partit de fúbtol o qualsevol altre baralla i acabava com ara, o sia com el rosari de l'aurora. El meu berenar favorit era el pa amb vi i sucre i el diumenge de postres una mica de 'flors del remei' o 'Aromes de Montserrat', perquè era un digestiu.
Ja de més gran em llevava a les sis del matí, hivern o estiu, i amb una bicicleta amb remolc al darrere i sense casc, anava al Mercat a buscar la fruita i verdures que el meu pare havia encarregat abans per a la botiga de comestibles que tenien al carrer de Vilarrùbies, i en tornar anava a la rere botiga de Cal Siso Carreras el forner, a esmorzar mentre llegia novel·les de l'Oeste, de Fidel Prado, Silver Kane o Marcial Lafuente Estefania, i apali, cap l'escola a rebre palmetades a la mà del mestre de torn, que en el meu cas era invàlid i fumava a classe amb pipa.
Com era molt poc de vida em tenia de prendre abans de dinar una cullerada d’oli i fetge de bacallà que era nauseabund, no tant com l’invent posterior de la meva mare, pel matí i en dejú, (segons ella feia agafar gana), un rovell d’ou deixatat en un got de cervesa natural, no hi havia neveres, i si de cas n'hi havia a alguna casa, eren d'aquelles que anaven amb una barra de gel que poc refredava.
Ja en començar a treballar, m'enduia l'esmorzar embolicat amb una pàgina de la Vanguardia i agafava l'autobús del Martí, normalment penjat literalment de l'exterior de la porta del darrere del vehicle, aguantant-me només d'una mà de la barra que hi havia (amb una mà feia més fatxenda), tant quan anava a escola com en començar a treballar, per cert que treballar o anar a l’escola, tocava fer-ho també el dissabte (no existia encara el cap de setmana) i em vaig desvirgar anant de putes com s'esqueia en l'època i a l'edat més o menys adequada, experiència que, per lamentable no penso explicar. I per damunt de tot molta vida al carrer, un carrer de Vilarrubies sense asfaltar i permanentment enfangat, aleshores si que els carrers eren nostres, per jugar a futbol, a xapes, a pica paret o a arrencar cebes.
Per tot aixó i tal com es porta a dia d'avui la mainada, gosaria afirmar que vaig conèixer el costat salvatge de la vida, i malgrat tot he sobreviscut fins a dia d'avui. En les circumstàncies actuals, per molt menys, als meus pares els hi haurien retirat la meva tutela i hauria passat part de la meva infantessa i joventut en alguna dependència de la Molt Honorable Generalitat de Catalunya (si hagués existit en aquella època). No va ser així i entre altres coses varen servir totes aquestes pàgines viscudes de la meva infantesa i joventut, per a no convertir-me en un vailet infeliç, poruc i a més a més sobreprotegit.