David Foster Wallace va ser, en alguna etapa de la seva vida, obsessiu-compulsiu, genial, alcohòlic, hiperhidròsic, drogoaddicte a diverses bandes, professor, nòvio, marit, tennista, instructor de tennis, superdotat, ansiós-depressiu, fòbic, possessiu, violent, filòsof, novel·lista, malalt mental, solitari, fumador, competitiu, exagerat, dependent, misogin, guarda nocturn, insegur, popular, religiós, insatisfet, suïcida, corruptor de menors. 
La seva vida era plena de notes a peu de pàgina que patien una metàstasi de sentit que escapava a tot control. Com ell mateix, pel que sembla. Vint-i-cinc anys després de la publicació de La broma infinita, la nostra vida és una nota al peu que remet a una altra nota al peu i així successivament, una xarxa de xarxes, una plataforma de plataformes de televisió, una ficció de ficcions de la qual no podem apartar la vista, un partit de tennis que no hem après a guanyar, que mai podrem guanyar.

En les marquesines de les sales d'art i assaig, en els pòsters i anuncis es va obligar a posar: "LA BROMA: Es recomana molt seriosament que NO pagui res de diners per veure aquesta pel·lícula", que per descomptat els habituals de l'art i assaig van pensar que era una broma antipublicitaria intel·ligentment irònica, així que deixaven anar els seus diners a canvi de petits paperets i entraven amb les seves armilles de llana i tweeds i vestits sense mànigues i s'inflaven de cafè exprés al bar del teatre i trobaven seients i s'asseien i feien aquests ajusts precinema de postures i cames i miraven al seu voltant amb una mena d'intensitat distreta i veien les càmeres BolexH32 de triple objectiu -una sostinguda per un tipus vell i encorbat, l'altra, complexament muntada sobre la immensa cabota d'un noi estranyament inclinat cap endavant amb el que semblava una punxa metàl·lic que li sortia del tórax-, les grans càmeres al costat del rètol de SORTIDA amb llums vermelles a banda i banda de la pantalla, pensaven els espectadors, estarien allà per a un anunci publicitari o antipublicitari o per un documental metafílmic entre bambolines o alguna cosa així. 
I així fins que s'apagaven els llums i començava la pel·lícula i el que es veia a la gran pantalla pública era una projecció d'ampli angle i binoculada del mateix públic d'art i assaig entrant amb els cafès expressos a les mans, triant seients i asseient-se i mirant al seu voltant i posant-se còmodes i fent breus comentaris precinema als seus acompanyants de gruixudes ulleres sobre el No pagui per veure això i el que probablement significaven les Bolex des d'un punt de vista artístic i posant-se còmodes a mesura que s'apagaven els llums i ara miraven la pantalla (és a dir, a si mateixos, resultava ser) amb els somriures fredament excitats de l'expectació que precedeix a un espectacle d'alt vol, somriures que ara la càmera i la pantalla revelaven a mesura que s'esborraven fila després de fila de les cares dels espectadors, que ara miraven menys expectants i més inexpressius i després confusos i finalment es convertien en expressions facials plenes de fúria i indignació. La durada total de la broma era exactament fins que se n'anès de la sala l'últim espectador de cames creuades fart de contemplar la seva pròpia imatge immensa i projectada de si mateix com a espectador d'art i assaig presa d'un especial sentiment de mala llet, de estafa i indignació, la qual cosa durava uns vint minuts com a màxim, excepte si hi havia crítics o acadèmics de cinema... 

"La broma infinita", 
David Foster Wallace