Aquest parell de sapastres, (97 el pare i 7 el Roberto), els he retratat aquest mati abans de dur al petitó a l'escola. Li comentava a la Nuri: mira'ls, el futur i el passat. El petitó que sempre té l'antena disposada, ha contestat: jo soc el futur, oi?... Clar, li he dit. I aleshores ha comentat: Quan jo sigui vellet com l'avi Santiago no llegiré el diari al mati, ja no n'hi hauràn de paper. 
Tantes voltes que li donem al sentit de la vida, que si no en té, que si precisament com no en té, és pel que val la pena viure-la, que el sentit de la vida està en l'art. I possiblement tot sigui més senzill, la foto és la resposta, una foto del 2015.
Ahir va fer cinc anys que el meu pare, en Santiago, fill del Lluis de l'oli i la Maria de can cotillaire va deixar de llegir el diari. Encara el trobo a faltar, sobretot a l'hora d'esmorzar. Esmorzavem sempre junts, primer els diumenges i ja jubilat jo, cada dia, i de forquilla, 'comme il faut' i la feiem petar parlant de política, de fútbol i de la vida, al pare li agradava explicar histories de la seva joventut, no així de la guerra, de la que no en va començar a parlar fins molt gran. Va tenir una bona vida, una millor vellesa i una bona mort, sense assabentar-se'n, ell que tan preocupat estava de com afrontaria l'últim tràngol, i la mort el va agafar dormint, sense deixar-lo despertar, sumint-lo en un somni etern.