Quant m'agradaria que totes les persones ocupades o investides d'una missió, homes i dones, joves i vells, éssers superficials o seriosos, alegres o tristos, abandonessin un bon dia les seves tasques, renunciant a tot deure u obligació i sortissin a passejar al carrer cessant tota activitat! Tots aquests imbècils que treballen sense motiu o es complauen a sucontribuir al bé de la humanitat, atrafagats -víctimes de la il·lusió més funesta- per a les generacions futures, es venjarien llavors de la mediocritat d'una vida nul·la i estèril, d'aquest absurd malbaratament d'energía tan aliè al progrés espiritual. 

Com assaboriría jo aquells instants en els que ja ningú es deixaria engalipar per un ideal ni seduir per cap de les satisfaccions que ofereix la vida, aquells moments en els quals tota resignació seria il·lusòria, en els quals els límits d'una vida normal esclatarien definitivament! Tots aquells que pateixen en silenci, sense gosar a expressar la seva amargor mitjançant el mínim sospir, aleshores cridaria formant un cor sinistre els clams horribles farien tremolar la Terra sencera. Tant de bo les aigües es desencadenessin i les muntanyes es posessin a moure's, els arbres a exhibir les seves arrels com un odiós i etern retret, els ocells a grallar com els corbs, els animals espantats a passejar fins a l'esgotament...! 

Que tots els ideals siguin declarats nuls; les creences, bagatel·les; l'art, una mentida, i la filosofia, pura chirigota. Que tot sigui erupció i enfonsament. Que vastos trossos de sòl volin i, caient, siguin destrossats; que les plantes composin al firmament arabescs insòlits, facin contorsions grotesques, figures mutilades i aterridores. Tant de bo remolins de flames s'elevin amb un ímpetu salvatge i envaeixin el món sencer perquè el menor ser viu sàpiga que el fi és a prop. Tant de bo tota forma es torni informe i el caos devori en un vertigen universal tot el que en aquest món poseeix estructura i consistència. Que tot sigui estrèpit dement, ranera colossal, terror i explosió, seguits d'un silenci etern i d'un oblit definitiu. Tant de bo en aquests moments últims els homes visquin a aquesta temperatura que tota la nostàlgia, les aspiracions, l'amor, l'odi i la desesperació que la humanitat ha sentit des de sempre esclati en ells gràcies a una explosió devastadora. En semblant commoció, en la qual ja ningú trobaria un sentit a la mediocritat del deure, en la qual l'existència es desintegraría sota la pressió de les seves contradiccions internes, què quedaria, llevat del triomf del no-res i l'apoteosi del no-ser?