La violència no només està permesa sinó també legitimada moralment mentre és utilitzada pel poder reconegut. El poder es basa permanentment en la possibilitat de fer exercici de la violència. Per a cada alemany va ser sobreentès marxar a la guerra per coparticipar de la violència, per ser co-violent. Qui va participar d'aquesta violència no va fer res més que complir amb el seu deure. Amb l'ordre del poder no només es permet ser violent sinó molt més: cal ser violent. A nosaltres els que actualment només ens proposem com a meta impedir tota violència se'ns retreu que perseguim el caos amb la nostra desobediència civil, sí, a nosaltres que volem arribar a l'estat ideal de la no-violència, a allò que Kant anomenava 'la pau eterna'. Una cosa hem de tenir clar: la nostra meta no ha de ser mai la violència. Però que la violència -quan només amb la seva ajuda es pot imposar la no-violència- arribi a ser el nostre mètode, això ningú no ens ho pot negar. GÜNTHER ANDERS
Etiquetes:
- ACT 6
Encara no he vist en cap cas real en el qual amb la violència es pugui imposar la no-violència. Un altra tema és com s'explica la història.
Alguns exemples són Mahatma Gandhi, líder de dècades de lluita no-violenta contra el llarg domini britànic a l'Índia, que finalment va ajudar a l'Índia a guanyar la seva independència el 1947, Martin Luther King, que va adoptar els mètodes no violents en la lluita per guanyar els drets civils dels afroamericans o les campanyes de César Chávez en la dècada de 1960 per protestar pel tracte dels treballadors agrícoles a Califòrnia. El 1989, la "Revolució de Vellut" a Txecoslovàquia, que va veure la caiguda del govern comunista, és considerada una de les més importants revolucions no-violentes de gran part de 1989. Més recentment, les campanyes no-violentes de Leymah Gbowee i les dones de Libèria van ser capaços d'aconseguir la pau després de 14 anys de guerra civil.
jo he entés el comentari final com justificar la violència per arribar a la no-violència, els casos que cites, que en algun cas matisaria, no son el cas, per exemple, aquí entraríem en el tema del terrorisme suposadament útil, és allò de Camus, que entre la seva mare i la llibertat es quedava amb la seva mare. Precisament aquests casos en molts aspectes son el contrari.
Ho has entés bé: la nostra meta no ha de ser mai la violència. Però que la violència -quan només amb la seva ajuda es pot imposar la no-violència- arribi a ser el nostre mètode, això ningú no ens ho pot negar. Clarament està legitimant la violencia per part dels no-violents.
La violència de l'agressor justifica i legitima la violència de l'agredit. És així de senzill.
Salut
No se hasta que punto se puede legitimar la violencia, que lo que si sabemos es que acaba generando mas violencia en un bucle infinito, hasta que uno de los dos opta por la no violencia.
Salut
Con tu comentario final, FRANCESC, no hay nada que legitime la violencia, nada, y si me dicen que los no violentos se han de violentar para justificarla, se puede argumentar que se han vuelto violentos.
Nada, nada, nada, justifica la violencia.
Salut
Jo entenc que Anders el que ens ve a dir, es que en últim instant i si no hi ha més remei, cal usar la violència.
Es muy fácil rechazar TODA violencia, hasta que, por ejemplo, un criminal intenta violar a tu hija ante tus narices.
Entonces la teoría se enfrenta con la cruda realidad y uno, legítimamente, hecha mano de toda su violencia para evitarlo.
Yo me considero una persona pacífica, pero no un cordero sacrificial.
De acuerdo, lo que sucede es que hay gente que es más capaz de perdonar o de intentar perdonar que no agredir, como ha pasado con algunos de loas familiares de víctimas de ETA, pero eso exige mucha generosidad. El ojo por ojo sigue vigente y es razonable cuando te afecta directamente,
Lo cierto es que llevamos 2000 años poniendo la otra mejilla (como conviene al "señor") y nos han breado a sopapos. Que depongan las armas quienes ejercen el "monopolio de violencia", y luego hablamos. Tanto los pueblos como las personas tienen legítimo derecho a defenderse ante la agresión, lo demás son cuentos de hadas.
Ya, pero estamos demasiado adocenados y tenemos algo que perder, aunque esté hipotecado, para iniciar una revolución.
Parece que Miquel ha dado,esta vez,el toque de gracia ,al menos como yo entiendo la posición de no-violencia.
Tengo una vecina(una madre joven),con una niña de unos 6 años,que continuamente se gritan una a la otra como respuesta.Se ve que la niña hace una travesura e inmediatamente la madre le grita,que se oye en toda la comunidad.Como respuesta,el angelito le responde con la misma violencia.Es "acojonante",como grita y a veces divertido.Le digo a mi mujer:-ves la culpa de los gritos,la tiene la madre,la niña copia y la imita-Si le hablara con dulzura,ella sería dulce,cariñosa.Pero no,ves pasar a la pequeña, con una cara de borde que asusta.No se apaga el fuego con aceite.
Yo tengo una vecina igual, le llama hijo de puta a su propio hijo y se pelean a menudo. Es para llamar, entrar y darle dos hostias. Ves, la violencia a veces funciona.