Les desgràcies s'acumulen a Europa, però l'independentisme continua dubtant. Com l'ase de Buridan, ha quedat paralitzat entre dues opcions: persistir al processisme o pactar amb qui convingui per facilitar la gestió de la Generalitat. Un dels partidaris de mantenir el foc de la confrontació és Quim Torra. Totes les seves desobediències van ser calculades per suscitar efecte entre els fidels i, alhora, per evitar danys personals. Les pancartes no l'han situat davant del Suprem. Només li causen inhabilitació i multes, perfectament compensades pels suculents estipendis que rep de les arques públiques com a premi d'inhabilitació. Entrevistat a Catalunya Ràdio, ha criticat Puigdemont i Junqueras per haver desaprofitat l'1 d'octubre. Sosté que tot president que vulgui la independència “acabarà malament” i per demostrar-ho es posa ell mateix d'exemple. Dóna per fet que tornarà a ser inhabilitat al nou judici que l'espera.
Junqueras s'ha passat anys a la presó, Puigdemont potser mai no tornarà a casa. Però Torra els alliçona, aprofitant la promoció d'un llibre de memòries escrit al solemne despatx d'expresident, pagat amb diners públics. Situat a la Girona medieval, el palau ja havia estat restaurat, però va haver de ser sotmès a noves obres públiques per adaptar-lo a les necessitats de la víctima represaliada.
La història de l'art ens ensenya que el manierisme és la fossilització amb finalitat decorativa d'un estil determinat. Tan gran va ser l'impacte de Leonardo, Rafael i Miguel Ángel que, entre el 1530 i el 1580, es creia que la pintura ja no podia anar més enllà. Per això, la realitat va deixar d'interessar els artistes nous, que es van dedicar a imitar de manera impostada i artificiosa l'estil dels seus grans predecessors. El mateix fenomen es va produir en l'arquitectura i la pintura, fins que va arribar el Barroc, amb els seus contrastos fortíssims. La naturalitat del procés es va esgotar. Ara queda el manierisme processista, que, com saben els que en viuen, no porta enlloc. La imitació artificiosa del procés és una forma dolça i lenta de claudicar.

El gran pacte per la llengua era una notícia esperançadora. Trencava per primera vegada els blocs que han empetitit el país; permetia una defensa transversal de la immersió; i reconeixia els catalans que parlen en castellà. Era una manera de tornar a teixir la catalanitat i de reconstruir el mínim comú denominador al voltant de la llengua. Però el manierisme encara té capacitat seductora. Està encara en condicions de renovar les brases del xoc i la divisió entre catalans. Costarà molt de recoser aquest país. Potser no arribem a temps. Era tanta la set i la gana de l'ase de Buridan que dubtava entre saciar-se a la galleda d'aigua o apaivagar-se amb el munt de fenc. Va morir d'inanició. Va ser incapaç de decidir si era millor començar a beure o començar a menjar. - Antoni Puigverd - lavanguardia.com.