Monument a la Vaca Cega a la Casa Duran. Sabadell, 1992 / La vaca de la discòrdia - Jaume Barberà - Diari de Sabadell.
Només va durar dotze anys. El monument de la Vaca Cega, homenatge al poeta Joan Maragall i a l’escultor Manolo Hugué, obra de Camil Fàbregas, només va estar dotze anys adossat a la paret de la Casa Duran. Cap dels tres era nascut a Sabadell, però aquesta condició no era obstacle perquè hi hagués a la ciutat un gran homenatge a l’insigne poeta i al gran escultor. Així ho va pensar Camil Fàbregas. Joan Maragall era nascut a Barcelona, però fill d’una sabadellenca. Pere Quart li va recordar la seva ascendència quan li va escriure: “Don Joan, excusi la franquesa, però no oblidi que vostè i jo venim de Sabadell, poble d’estar per casa. Al capdavall som bàrbars”. Manolo Hugué, nascut a Barcelona, va viure a Caldes de Montbui amb la seva companya Totote i la seva filla adoptiva Roseta. Camil Fàbregas i Dalmau es pot considerar com un sabadellenc nascut a Moià.
El nexe d’unió de l’homenatge en forma d’escultura seria el poema de Maragall La vaca cega, del qual Manolo ja havia fet diversos esbossos però que mai va poder realitzar. Pere Quart, també, amb el seu sentit satíric va escriure La vaca suïssa, una al·locució directa a La vaca cega:
“Que jo mateixa, si no fos tan llega, en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega: jo sóc la vaca de la mala llet”.
A inici dels quaranta, Camil Fàbregas va conviure amb Manolo Hugué a Mas Manolo, la seva residència de Caldes de Montbui, on el va ajudar desinteressadament a acabar alguna de les seves darreres obres, quan les seves mans començaven a estar anquilosades. Per a Camil Fàbregas, Manolo Hugué era més que un mestre, l’admirava amb fervorós entusiasme. Els separaven 34 anys i els unia una relació de mestre-alumne. El mateix Manolo va fer despertar a Fàbregas una gran admiració per Joan Maragall. Li recitava les seves poesies i li explicava les vivències que havien compartit. A Camil Fàbregas la convivència a Caldes de Montbui li va fer augmentar la seva admiració per Manolo i li va fer néixer la fascinació per Joan Maragall. Sempre va pensar a lloar-los amb una escultura conjunta.
L’any 1976 Camil Fàbregas va presentar a l’Ajuntament de Sabadell un projecte segons el qual, al fons, adossat a la paret, el gran relleu de la vaca cega i al davant un abeurador que rebria aigua d’un quadrat arquitectònic com un pou pagesívol coronat per l’escut de Sabadell en bronze, que sostenia ensems les dues làpides, la de la poesia i la de la dedicació del monument, amb els perfils d’en Manolo i d’en Maragall. I tot el conjunt enjardinat, ben il·luminat i emmarcat amb una reixa artística i baixa de ferro forjat.
El dia 7 de desembre del 1976 l’Ajuntament acceptava l’oferiment gratuït de Camil Fàbregas. El lloc triat per ubicar-lo va ser la paret de la Casa Duran que dona a la placeta del Pedregar. Hi havia un pressupost de 300.000 pessetes, però era evident que s’havien quedat curts. Entre el projecte i l’obra final hi va haver sensibles diferències. Al costat de l’escultura de la Vaca Cega es van posar les dues làpides, la del poema i la dels perfils, i punt. No es va enjardinar, no es va il·luminar, no es va posar la reixa artística. Ni es va inaugurar.
Diverses entitats ciutadanes, culturals i polítiques, es van oposar amb vehemència a aquella escultura. Òmnium Cultural de Sabadell parlava de “gra de pus” i refusava aquella obra tot argumentant: “Ens dol l’aparició d’un gra de pus quadrat a la façana de la Casa Duran, escortat per dues làpides mortuòries i per un xiprer solitari”. La UES, adduint l’episodi de l’any 1957 en què va defensar amb fermesa la integritat de la Casa Duran, demanava el canvi d’emplaçament de l’escultura. El PSC (PSOE) parlava de manca d’estètica del conjunt de l’obra. L’Associació de Veïns del Centre opinava que aquell monument tenia caire funerari. Tots plegats demanaven que fos retirat de la placeta del Pedregar i fos situat a algun altre lloc.
El juliol del 1981 la Delegació d’Obres Públiques i Urbanisme de l’Ajuntament va encarregar un informe per trobar l’allotjament definitiu d’aquella obra. L’informe suggeria diferents espais: el passeig de Santa Teresa, el bosc de Can Borgunyó, el parc de Catalunya, la plaça d’Antoni Llonch, o, fins i tot, una altra paret de la placeta del Pedregar.
L’any 1992, despès que l’obra rebés ultratges amb pintades i bretolades, el mateix Camil Fàbregas va demanar al batlle Antoni Farrés que l’escultura fos retirada. L’empresa Construccions Roviras, la mateixa que l’havia col·locat, va retirar-la, deixant ben neta la paret de la Casa Duran. Acabava així el que per a Camil Fàbregas ja era un malson. Va reconèixer que havia pecat de vanitat en considerar-se capaç de fer que els sabadellencs honressin dos grans homes.
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada... Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set... Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
Jo sóc la vaca de la mala llet.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
Jo sóc la vaca de la mala llet.
.png "English"){kind=small}
6 Comentaris
Ir a Caldas y no entrar en el museo de Manolo Hugué es dejar pasar algo que vale la pena.
ResponEliminaEstá bien diseñado y sus obras son muy buenas. Además en el piso de arriba hay una pequeña colección de pinturas de sus amigos y en la entrada , generalmente, hay exposiciones permanentes.
Uno se coge el autobús de la Sagalés y se va chim pum hasta allí y se pasa un día de fábula, porque Caldas y el museo vale la pena.
Una abraçada
És una assignatura que tinc pendent.
EliminaPor otro lado no quiero comentar lo de los "ciudadanos" de Sabadell, porque no sería justo. Un solo gilipollas haciendo el idiota puede estropear la obra cuando quiera y como quiera, y el resto de la ciudadanía tiene que llevar la fama.
ResponEliminaSalut
El rebuig per l'obra era bastant estés a Sabadell, en general no agradava, ara d'àcí. a temptar contra el monument hi ha un abisme.
EliminaJo estic d´acord. No tienes porque aguantar una obra que no te gusta con tus impuestos. Y el ciudadano tiene todo el derecho a quejarse.
ResponEliminaAra bé. Se pone una cajón de madera en forma de buzón al lado de la obra y se echan las cartas y quejas que se quiera.
Otra es remitirlas al Ay untamiento.
Pero estropear por estropear, lo que queda dañada es la imágen del pueblo entero, no la obra, por mala que esta sea.
Salutte ¡
Salutte e forza al canutte.
Elimina