Pere Aragonès, president de la Generalitat, va elevar ahir el to de la resposta de l'independentisme al cas d'espionatge de desenes dels seus dirigents denunciat dilluns per la revista The New Yorker. Si dimarts va manifestar que congelava les relacions de la Generalitat amb el Govern central, ahir el president va amenaçar de deixar sense estabilitat parlamentària l'Executiu espanyol, cosa que va semblar una clara al·lusió a retirar el suport que els republicans donen al Govern de coalició integrat per PSOE i UP. Tot plegat, si el Gabinet de Pedro Sánchez no dóna explicacions satisfactòries. Dit en altres paraules, el Govern de la Generalitat considera aquest cas prou greu per paralitzar el procés de diàleg amb el Govern espanyol, i fins i tot per retirar-li el suport al Parlament, comprometent la seva viabilitat.

Ja vaig comentar abans-d'ahir sobre aquest tema i com havia reaccionat Margareth Tatcher davant un cas similar, més greu encara, ja que hi va haver dos morts. Alberto Saiz va dir ahir en unes declaracions: Ni confirmo ni desconfirmo. No confirmar no és el mateix que “desconfirmar”, que implicaria una confirmació prèvia, però és que no podia contestar res més. Els serveis secrets són secrets, tan secrets que ja veurem si s'aconseguirà saber a qui li toca el rebre per l'espionatge del Catalangate.

Atesa l'actitud de PSoE i Pp, em fa la sensació que ni Rajoy ni Sánchez, en saben massa de l'assumpte, és per això que cap dels dos s'acarnissa amb l'altre, quan en altres circumstàncies la gravetat de la situació seria aprofitada pel no culpable. Dic no culpable, per que aquí no hi ha innocents. Però primer caldria veure com de greus són els fets, perquè els Serveis Secrets han fet el que havien de fer, que per això estan, per dur a terme la feina bruta dels governs, perquè si no ja no caldria que fossin secrets. Aquesta obvietat ens porta a deduir que segurament ni Rajoy ni Sánchez estaven al corrent de l'assumpte, que algun alt càrrec dels Serveis Secrets o de l'entorn del Pp o Psoe, van ser els que van activar aquesta operació, com ja va passar amb el Finado Fernandez i el seu espionatge als del procés. De vegades passa que hi ha un excés de zel en els subalterns del Govern que s'extralimiten en les seves funcions, però com que ho fan per amor a la pàtria, se'ls perdona i fins i tot se'ls condecora.

La veritat és que abans o després, Gobierno i Govern estan condemnats a seure i parlar. Els errors comesos en una relació poden ésser atribuïbles en igual o diversa mesura, a les dues parts. La bona notícia és que es poden corregir. Per això calen esforços d'aquestes parts. El Gobierno ha de donar més explicacions de les que ha donat fins ara. I el Govern s'ho ha de pensar dues vegades abans de trencar ponts que va costar molt estendre, o de retirar suports que fet i fet podrien conduir-lo a una escena governamental i parlamentària més adversa. Fins i tot és possible que aquesta situació inesperada ajudés a una entesa que altrament potser no s'hauria produït. En la línia de pragmatisme que tant irrita els seus socis, mantenir el diàleg seria el més correcte.