Cada vegada estic més convençut que aquesta societat decadent i acomodatícia que mica en mica s'ha anat creant fins arribar a l'estat de deixadesa i abandó en que restem immers, no té sortida i s'ha instal·lat ja en un nihilisme total, que fa no cregui en res ni sigui capaç de lluitar per res. 
Ens deixem trepitjar i esquilar per l'Estat, Ajuntaments, bancs, Empreses, Monopolis tots ells, com companyies de llum, aigua, gas o telèfon, que ens les foten a tort i a dret amb la total impunitat de saber que mesells no ens queixarem, o que si ho fem serà amb la boca petita. Ja no es lluita per a res. Que ens poden facturar el que els hi dona la gana, cobrar les comissions o els imposts que els roti, que nosaltres pagarem (si podem) i cap cots com a molt ens limitarem a remugar com bens passius en que ens hem transformat. 
No movem un dit contra uns Bancs que ens han dut quasi a la ruïna, en connivència amb els àvids voltors fagocitaris del totxo, i a més a mes aquest Estat inoperant els va inflar de diners per evitar la 'bancarrota' d'aquestes entitats, que seria també la del propi Estat.
Aquí ningú mou un dit, ningú es capaç de plantar cara, de plantar-se i dir prou, fins aqui hem arribat. Els més grans recordaran la que s'organitzava si apujaven de 10 cts de pesseta l'autobús, o com si d'una pesseta s'apujava la benzina, o fins tot més enrere si s'apujava el pa. Ara, per començar molta gent ni tan sols sabia a quin preu pagava la benzina, (fins que es va disparar el seu preu) i ningú es queixa (bé queixar-se si!), diguem que ningú s'amotina ni surt massivament al carrer per protestar contra aquests actes d'esquiladors de butxaques, d'una enorme voracitat recaptatoria. El disparat cost del rebut de la llum, que no té aturador hauria provocat una caos anys enrere. i ara res de res, unes quantes queixes i a pagar els que puguin. Potser ja seria hora d'adonar-se que així no podem seguir i quelcom s'hauria de començar a fer i a mobilitzar-se el personal per començar a reivindicar drets, que prou complim nosaltres amb els deures. Per molt menys, l'enviament de reservistes a Ceuta i Melilla, es va organitzar un bon sidral durant la setmana tràgica, que en el fons va ser el detonant d'una situació llargament larvada i podrida en els últims anys. No cal arribar a aquells extrems, ni engegar "un dia de fúria" com Michael Douglas, però si que potser ens hauriem de començar a arremangar per posar les coses al seu lloc, perquè si no, pot passar que aquesta societat llargament callada i sotmesa, mesella, no gaire a contracor, exploti de cop, a lo millor per una fotessa i després amb el descontrol de la situació que aixó comporta, és quan uns i altres acabarem prenent mal. 
Penso sovint en el final de 1984, quan Winston es rendeix, abandona la lluita i mentre li cauen llàgrimes perfumades de ginebra, diu que estima al Gran Germà. Ho deia Cioràn:"Esos transeúntes idiotizados... - ¿Pero cómo hemos podido caer tan bajo? ¿y cómo imaginar un espectáculo así en la Antigüedad, en Atenas por ejemplo? Basta un minuto de lucidez aguda en medio de esos condenados para que todas las ilusiones se derrumben."