Comença el ball de les municipals. A falta d’un any per a la cita, Ada Colau i Ernest Maragall ja són a la pista deixant-se anar amb els primers acords. Jaume Collboni també, però en el seu cas podria passar que en qualsevol moment els seus tutors legals li ordenin abandonar la festa i retirar-se a dormir per deixar el lloc a qualsevol altre paracaigudista més conegut pels votants i que doni més bon perfil als fanals.

Al capdavall la capital és una festa de gent gran, i a hores d’ara Collboni continua empetitit i invisible. A la seva dreta, JxCat està en una subhasta de la candidatura després de la fugida d’ Elsa Artadi, i tan aviat sona com a cap de cartell en Marco com mitja hora després el mico Amedio. I després d’aquests, el reguitzell de partits que disputen els jocs de la fam, i no marxeu que encara hi ha més teca: els teòrics moviments personalistes com el que, ara sí ara no, pretén encapçalar l’expresident del Barça Sandro Rosell. Si París bé val una missa, Barcelona pel cap baix un parenostre i dues avemaries.

A hores d’ara l’única proposta coherent i sòlida és la de qui opta a la reelecció: Ada Colau. L’alcaldessa, després del màster que ella mateixa va reconèixer que li vam pagar entre tots en la seva primera legislatura perquè aprengués l’ofici, ja és una professional consolidada de la cosa. Colau representa més del mateix, i això és gaire fàcil d’explicar i entendre. Fa set anys que l’alcaldessa no enganya ningú. Els que es colen al metro és perquè no poden pagar el bitllet; els que okupen, perquè en algun lloc han de viure, i els que roben, perquè alguna cosa han de menjar. La plasmació pràctica d’aquesta filosofia és que si t’arrenquen un rellotge car del canell és perquè primer te l’havies pogut comprar; és a dir, que has estat tu qui t’has buscat problemes.

En aquests set anys hi ha hagut avenços rellevants que Colau pretén consolidar amb un tercer mandat. Per exemple, en el món pre Colau si algú se suïcidava després ser desnonat estàvem en realitat davant un cas d’assassinat perpetrat per la casta en general i per qui sigui que fos alcalde en particular per no haver-ho evitat. Ara, com hem vist aquesta setmana, si algú es lleva la vida després de fer-lo fora el mateix Ajuntament d’un pis de propietat municipal la causa és que aquest llogater era molt problemàtic i, per tant, ha estat ell qui ha forçat les coses perquè acabessin malament. A Barcelona l’Església, els fons d’inversió i els propietaris que insten un desnonament –independentment del motiu– són criminals. Només l’Ajuntament desnona pel nostre bé. En el model econòmic i de mobilitat, la Barcelona de Colau també és fàcil d’entendre. N’hi ha prou amb tornar mentalment al moment més dur de la pandèmia i imaginar-se aquesta mateixa ciutat però sense el virus: sense consum, sense comerç, sense turisme i sense vehicles. És a dir, sostenible fins a l’infinit i més enllà.

Més enllà no hi ha projecte alternatiu que sigui comprensible. El PSC va dissimulant que forma part del projecte Colau. Collboni i els seus passen els dies interpretant per a tots els públics la cançó del jo només passava per aquí, com si no tinguessin mig govern municipal a les mans i no fossin coautors de la Barcelona del present. Per la seva banda, Maragall va amb peus de plom mirant de dibuixar un perfil que difereixi del colauisme en no se sap ben bé què, més enllà de convertir la capital en la cirera que coroni formalment el pastís de l’independentisme republicà. Com que el bastó de comandament acabarà en mans de Colau, Maragall o Collboni –o qui sigui que el substitueixi a l’últim moment–, no és forassenyat apostar, quan falta un any per a les eleccions, que el futur de Barcelona es mou entre el continuisme i el continuisme matisat. I el centredreta i la dreta? Discutint pels salons de terres ben posats la millor manera de continuar dimitits. Colau o Colau amb altres sigles. Falta un any, però el resultat ja el sabem ara.


El futur de Barcelona és Colau o Colau - Josep MartÍ Blanch - lavanguardia.cat