Tot torna, per bé que la his­tòria no es repeteix mai. Torna en les contradiccions de Junts, les inseguretats d’ERC, els vaivens de la CUP i els bucles de l’Assemblea Nacional Catalana. Si s’analitza la història del catalanisme (des del regionalisme fins a l’ac­tual independentisme) com un moviment dissident del bloc de poder a l’Estat, es constata que, des de finals del XIX, la seva sort va lligada a una contradicció insalvable que no tenen altres moviments que són coetanis: aspira a reformar Espanya, però el seu motor és la memòria d’una quasi sobirania catalana en un marc confederal premodern o el desig d’una emancipació d’inspiració hongaresa, txeca, irlandesa o cubana. La cosa va quedar ben resumida l’any 1918 en una frase d’Alcalá-Zamora a Francesc Cambó, líder de la Lliga: “Usted debe escoger entre ser el Bolívar de Catalunya o el Bismarck de España, pero es imposible que quiera ser las dos cosas al mismo tiempo­”.

Posteriorment, Francesc Macià va intentar ser Bolívar i no se’n va sortir. Jordi Pujol, que llegeix bé la història per no repetir errors, modernitza el catalanisme, però defuig la cultura del separatisme, per bé que a Convergència sempre hi va haver gent que es definia com a independentista. Pujol no es va plantejar mai la secessió, no era el seu paradigma ni existia llavors una demanda en aquest sentit. Quan l’independentisme comença a créixer discretament, a partir dels noranta i la refundació d’ERC, el pujolisme encara té el botó que regula les reaccions de les classes mitjanes que voten “els que defensen el que és nostre”. Tot això salta pels aires a partir de la gran crisi econòmica del 2008 i la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut del 2006.

Pel veterà ideòleg, “els anys de la transició, gairebé tots els polítics es van deixar endur pel costat pactista”. Però rebobinem una mica. Som al 1988. El pujolisme viu la seva etapa daurada, que s’acabarà el 1995, quan Pujol perdi la majoria absoluta, un any abans que “la dulce derrota” de González porti CiU a convertir-se en el soci preferent d’Aznar, mitjançant el pacte del Majestic. Pujol havia assolit la seva segona majoria absoluta aquell any, res li feia ombra. La sociovergència funcionava a tota màquina. En aquell context, la revista mensual La Nació entrevista Raimon Galí, pare espiri­tual de Pujol, de qui el president se’n separa ideològicament quan fa el pas a la política, perquè està més còmode amb les idees de Jaume Vicens Vives (company i mestre de Galí) i Pierre Vilar.

Galí, fill del pedagog Alexandre Galí, va ser oficial de l’exèrcit de la República i va exiliar-se a Mèxic. Actiu col·laborador de la revista Quaderns de l’Exili (dirigida per Joan Sales i Lluís Ferran de Pol), va tornar el 1948 a Catalunya. Catòlic, lector de Péguy i contrari al marxisme, posa en qüestió algunes de les tesis de Vicens Vives. Ho explica en aquesta entrevista, que firma Assumpció Maresma: “El pactisme a ultrança, que significa fer passar el pactisme abans que el sentiment de la dignitat de la pàtria, és el gran error, que va unit a la decadència catalana”. El veterà ideòleg afegeix que “en els anys de la transició, gairebé tots els polítics catalans, en Pujol no va ser l’excepció, es van deixar endur pel costat pactista, van acceptar una Constitució, la qual, en el seu preàmbul, és inacceptable per als catalans. Podíem haver presentat batalla, la podíem haver perdut, però si arribàvem a presentar-la, jo t’asseguro que aquest Estatut tan ‘retalladet’ que tenim ara hauria resultat més ample. Segur. Els castellans estaven prou tocats amb els seus errors com per cedir en coses en les quals després no ho han fet; i nosaltres, en aquest cas vam fallar i no vam avantposar la tesi de la dignitat nacional”.

Us sona? Impossible no veure en les paraules de Galí un ressò del procés, fins i tot en el lèxic. Dignitat és el mot que més es repeteix a les manifestacions des del 2012. Però Galí –que mor l’any 2005– no inspira els líders de l’octubre del 2017, la majoria no l’han llegit. Galí no és una icona popular com ho era Xirinacs, però també és un perdedor de la transició. El que Galí formulava rebrota quan la desafecció dona pas a una impugnació frontal del marc autonòmic i Artur Mas avança les elec­cions del 2012, després que Rajoy confirmi que el pactisme (fiscal) no té pista d’aterratge. Però la revenja de Galí no pot ser plena: el vell combatent no comptava amb la con­fessió de Pujol del 25 de juliol del 2014, quan el president admet que la seva família ha tingut “una herència irregular a l’estranger”. - Francesc-Marc Álvaro. Una lliçó d'història, que cal llegir pausadament, té suc i bruc, i ens fa entendre moltes de les coses que han passat a la política catalana en els últims anys.