Desconfia dels governs que volen convertir-se en guardians de la veritat. Per molt temptador que pugui semblar legislar contra les notícies falses, és tan erroni com perillós. Abans de Facebook, estaven els cafès. Al segle XVII, el pànic es va apoderar de la reialesa britànica perquè temien que aquests nous salons per bevedors es convertissin en fòrums d'oposició política. L'any 1672, Carles II va emetre un decret "per a restringir la divulgació de notícies falses" que estaven ajudant "a alimentar les ments dels bons súbdits de sa majestat d'una enveja i insatisfacció universal".
Ara, 350 anys després, legisladors de tot el món tracten de fer el mateix. La setmana passada, el comitè de Cultura, Mitjans i Esports de la Cambra dels Comuns va volar a Washington per reunir-se amb representants de les grans tecnològiques entre les que hi eren presents Facebook, Twitter i Google. El títol de la sessió ressonava a l'època de Carles II: "Com poden les xarxes socials ajudar a frenar la difusió de notícies falses?".
Si hi ha una llarga història de por al voltant de les notícies falses, també n'hi ha al voltant de les notícies falses en si. El 1924, quatre dies abans d'unes eleccions generals, el Daily Mail va publicar la carta de Zinoviev, una suposada directiva procedent de Moscou per als comunistes britànics per mobilitzar les "forces simpatitzants" a favor del Partit Laborista. Els laboristes van perdre les eleccions estrepitosament.
Arran dels disturbis de Broadwater Farm a 1985, en què el policia Keith Blakelock va ser assassinat a cops de matxet, la policia i la premsa van organitzar una esgarrifosa campanya contra el principal sospitós, Winston Silcott, al qual van arribar a descriure com "la bèstia de Broadwater Farm". Condemnat pràcticament sense proves, va ser alliberat als tres anys després que es demostrés que la policia havia manipulat les seves notes durant els interrogatoris.
El 1989, The Sun, alimentat per mentides de la policia, va dirigir una campanya de desprestigi contra els aficionats del Liverpool després que 96 seguidors morissin a Hillsborough, aixafats després que se'ls obligués a entrar en una grada abarrotada de gent. The Sun va inventar històries sobre fans borratxos com la causa del desastre.

L'any 2003, a l'avantsala de la guerra de l'Iraq, les pàgines de tots els diaris de tot el món estaven plenes de notícies sobre les inexistents armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. I així successivament. Les mentides que es fan passar per notícies són tan velles com les notícies mateixes. Avui no són noves les notícies falses, sinó els proveïdors d'aquestes notícies falses. En el passat, només els governs i les persones importants podien manipular a l'opinió pública. Ara, pot fer-ho qualsevol que tingui accés a internet. De la mateixa manera que l'elit ha perdut el seu control sobre l'electorat, també s'ha debilitat la seva capacitat per a ser guardians de la informació, de definir el que és cert del que no ho és.
Aquí ens trobem amb un altre canvi més. En el passat, els poderosos van manipular els fets per presentar les mentides com realitats. Avui, les mentides s'accepten sovint com a veritats perquè la noció mateixa de veritat s'està fragmentant. Ara la "veritat" té poc més significat que "això és el que crec" o "això és el que crec que hauria de ser veritat".
Sobre qüestions que van des del Brexit fins als matrimonis entre persones del mateix sexe, totes les parts s'aferren a un punt de vista com si aquest fos la veritat, rebutjant participar en posicions "alternatives". Tal com Donald Trump ens ha mostrat de manera tan clara, cridar "notícia falsa!" s'ha convertit en una manera de descartar veritats inconvenients. Des de la Xina fins a Filipines, els règims solen donar la culpa a les "notícies falses" per imposar la seva censura i per aixafar la dissidència.
És per això pel que hauríem d'anar amb compte amb moltes de les solucions a les notícies falses que proposen els polítics europeus. Aquest tipus de solucions fan més aviat poc a l'hora de desafiar la cultura de les veritats fragmentades. Més aviat el que busquen és restaurar a guardians de la informació més acceptables, perquè Facebook o els governs defineixin el que és i el que no és veritat.

A Alemanya, una nova legislació obliga les xarxes socials a eliminar publicacions que propaguin notícies falses o discurs que inciti a l'odi en 24 hores. En cas contrari, podrien rebre multes de fins a 50 milions d'euros. El president francès, Emmanuel Macron, ha promès prohibir les notícies falses a internet durant les campanyes electorals. Realment estem disposats a desfer-nos de les notícies falses d'avui per tornar a aquells dies en què només les notícies falses eren les notícies falses oficials? En 1675, Carles II va emetre un nou "decret per a la supressió dels cafès" perquè "diverses informacions falses, malicioses i escandaloses es van expandir per l'estranger". El rei va dir que "calia tancar i suprimir els cafès". Els intents de controlar les notícies falses d'avui a través d'equivalents contemporanis són intents igual de equivocats i perillosos. Els amos d'aquests cafès del segle XVII es van veure obligats a acceptar que només els "homes lleials" rebessin una llicència per regentar aquests negocis. També van fer la promesa d'informar el rei de qualsevol cosa "que escoltessin o sabessin i pogués ser perjudicial per al Govern". Hauríem de tenir compte amb el que desitgem, i ja que no podem o no hauriem de tancar els cafès, potser si s'hauria d'estudiar la possibilitat de tancar Twitter, encara que ja sortiria de seguda una xarxa similar on els eixelebrats continuessin publicant les seves bestieses, falses o no.