UNA MISTERIOSA 'W' SOBREVOLA BARCELONA



«El 15 d'agost del 1971 és el dia més important de la meva vida. El dia del Watusi. L'arc que s'estén sobre la matinada en què Pepito i jo, arrecerats de la pluja per un plàstic blau, pesquem sobre un dic esfondrat, i acaba sense glòria l'alba també plujosa de l'endemà. Els esdeveniments ens han tornat al mateix lloc…» - Xavi Ayén.

Dilluns que ve, 15 d'agost, és el dia del Watusi, és a dir, la jornada de l'any 1971 en què transcorre una part decisiva de l'acció de 'El dia del Watusi' de Francisco Casavella (1963-2008). Els fans d'aquesta novel·la de culte realitzen cada any -no només a Barcelona, ​​sinó a altres ciutats, com per exemple León- actes de diversa índole per commemorar el llibre a la manera d'un Bloomsday barribajero, amb activitats que van des de rutes pels escenaris, balls desenfrenats amb djs lisèrgics, lletres 'w' que apareixen pintades als carrers, animació a xarxes socials, pícnics i fins i tot tatuatges ad hoc.

Tot i que l'actual edició d'Anagrama es compon d'un sol volum, l'obra va ser publicada originalment en tres entregues, 'Los juegos feroces' (2002), 'Viento y joyas' (2002) i 'El idioma impossible' (2003), que van sortir al carrer amb només uns mesos de distància entre elles. En una carta que vam rebre alguns periodistes culturals el 3 de juliol del 2002, l'editor de la Literatura Mondadori, Claudio López de Lamadrid, ens advertia que es tractava d'“una novel·la monumental” . No era habitual rebre aquest tipus de cartes per part de Claudio, que, contagiat per l'entusiasme de l'agent Carmen Balcells, va ser l'autor també de la idea de separar-la en tres entregues –emulant el llançament d''Aléxandros' de Valerio Manfredi- i de llançar-la amb una campanya de cartelleria i anuncis de carrer que incloïa una enorme 'W', que va inundar Barcelona com el signe del ratpenat fa amb Gotham. Resulta impossible que un lector de Casavella no miri l'actual hotel Vela, coronat per una enorme W i situat just a la platja on es desenvolupen algunes escenes de la novel·la, com un senyal que confirma allò que s'hi narra. Després de guanyar el premi Nadal el 2008, l'obra també va ser publicada a Destino per primera vegada en un sol volum, una decisió de l'editora Silvia Sesé, bona amiga de l'autor.

Francisco Casavella, l'any 2009

La història, en realitat, no succeeix únicament el 15 d'agost esmentat, sinó que ens acompanya per l'evolució -o no- de Barcelona i el conjunt del país des del 1971 fins al 1995, quan Fernando Atienza explica el que ha passat, ja que li han encarregat un informe, que va redactant o llegint amb constants flashbacks i fast forwards dirigint-se a un anònim lector.

Poc té informe professional la narració d'Atienza, que s'implica en els fets amb tot luxe de detalls i emocions. Per començar, en aquell frenètic 15 d'agost del 1971, va recórrer tota la ciutat, als seus 13 anys, amb el seu amic Pepito el Ye Yé, gitano i coix, un murri contemporani, per avisar el mític Watusi que al barri li buscaven per fer-lo pagar per la violació i l'assassinat de Julia, la filla d'un dels caps dels baixos fons locals. Tot el que va viure aquell dia el perseguirà la resta de la vida.

El Watusi és un personatge misteriós i amb rivets mitològics. S'expliquen moltes històries sobre ell: que és un assassí a sou, que té la seva ètica, que es transforma quan balla desenfrenadament… López de Lamadrid s'hi referia com a “rei del ritme, mercenari, guardià de l'alegria i missatger de la mort ”.

L'acció narrada és clarament policíaca: l'assassinat d'una noia, que porta a buscar el seu assassí en un ambient de barraquisme i delinqüència. Però la novel·la transcendeix això i es converteix en un retrat de la història de Barcelona i de tot el país des del tardofranquisme fins a l'estiu del 1995, amb els escàndols polítics i econòmics, la corrupció, la claudicació dels ideals i el contrast entre els grans canvis històrics i la vida miserable dels habitants dels barris, que conviuen amb el mite d'una ciutat prodigiosa que només veuen a la televisió. Aquest és un dels temes del llibre: la invenció de la realitat, en allò que és quotidià i gran, les fronteres entre la veritat i la mentida, l'omnipresència de la impostura. El que deia el lema que, deia Casavella, hauríem de penjar tots a la capçalera dels nostres llits: "Ves amb compte en com mires el món perquè el món serà com el miris". 'El dia del Watusi' va fer emergir, a més, uns barris que la literatura havia obviat. El relat de l'autor es contraposa clarament al de l'eufòria i l'apologia de la Transició i els Jocs Olímpics.

Els escenaris són múltiples: les muntanyes del Tibidabo i Montjuïc (aquesta, amb les barraques que van arribar a albergar 30.000 persones i amb el seu desaparegut parc d'atraccions), les platges, el port, l'escullera, el zoo, els bordells del Raval i de la zona alta, el Poble Sec… La gran majoria de les denominacions que apareixen a la novel·la són reals, encara que avui no tots les recordin: El Molí, La Terra Negra, Les Coves d'Alí Babà, Ciutat Sense Llei, Les Casetes… “És que com que Barcelona és tan petita –fa broma l'autor–, un dia ens vam reunir en secret tots els escriptors de la ciutat i ens repartim mafiosament les zones: per a Marsé el Guinardó, tu no escriguis del Carmel, xaval... i a mi em va tocar Montjuïc, amb totes les zones clàssiques: Casa Valero, Casa Antúnez, Los Tres Pinos...” Es mostrava “fascinat des de sempre per les històries del meu barri, del Xinès i del Poble Sec, m'arriben encara els seus ressons. Cossos flotant al port no he vist, no... només sabates. Són coses que t'expliquen... Perquè et passin directament a tu aquestes mogudes cal estar molt ficat als baixos fons i creure't la mítica d'aquests herois de l'hampa, com el Watusi. Si els he conegut? És clar, per exemple, el Botas, a ell se li adjudicaven totes les coses que succeïen. N'hi havia un altre que... però no ho posis, que encara és viu i jo també vull estar-ho. La joventut sent atracció pel món criminal, però els professionals no fan broma, com més lluny estiguis d'ells, millor.”

Barraques al Somorrostro a l'any 1967 - Frederic Balell, arxiu fotogtàfic de Barcelona.

Es tracta d'una sola novel·la, no tres que es puguin llegir en indistint ordre. "Compta com una perquè no l'he cobrada tres vegades", em va puntualitzar l'autor. La primera part, 'Els jocs ferotges', és la que ens condueix a aquella violenta jornada del 15 d'agost del 1971 que només podrà ser superada mitjançant la invenció dels fets, un relat que sigui digerible. 'Vent i joies' mostra un món, el de mitjans i finals dels anys 70, en què manen els diners i l'ambició política: el narrador entra a treballar en un banc (Casavella va ser 'botones' de La Caixa) “i es veu embolicat en la formació d'un partit polític que intenta entrar a la gran formació de centre que ja s'entreveu. Era una època en què cada dia passaven coses i la democràcia es mostrava de manera molt naïf, ens venien una pel·lícula molt llunyana a allò que realment s'estava forjant, el pas d'una burocràcia a una altra”. I, finalment, 'L'idioma impossible' narra l'ascensió social d'un Atienza que troba el seu refugi a la nit, i comprèn des del 1977 fins al 1995. “S'explica el pas d'un país dramàtic a un país imbècil –continuava l'autor–. El narrador s'ha convertit ara en un incansable grimpador social. En els primers anys vuitanta s'introdueix al món de la música, fins a acabar una altra vegada a la política, en aquests treballs que es fan a l'ombra. És el volum més reflexiu.” El 'Watusi' baixa a les mines i puja als palaus, mostra la Barcelona dels de dalt i dels de baix, els quinquis de les barraques però també a un empresari sospitosament semblant a Javier de la Rosa, que posseeix el parc de atraccions del Tibidabo i que s'ha de menjar un entrepà a la cel·la de la presó Model per Nadal.

Casavella, la mala vida nocturna del qual va ser gairebé tan llegendària com la del Watusi, es deia en realitat Francisco García Hortelano, i va morir als 45 anys mentre treballava en una altra novel·la protagonitzada per Fernando Atienza. Ell sabia que el Watusi era el millor que havia fet. “Almenys una vegada a la vida –em va comentar-, cal intentar fer un sacrifici i escriure una mica llarg. Aquesta novel·la vaig començar a escriure-la el 1998, després d'un penós calvari treballant en pel·lícules per a televisió, i així em vaig poder finançar els quatre anys posteriors tancat escrivint. He escrit al matí, a la tarda ia la nit. He fet el do de pit. He acabat molt idiota, m'he quedat buit, sense poder neuronal, si és que mai ho vaig tenir. Si em pregunta què ha passat aquests quatre anys, la resposta és: no ho sé”. Abans del Watusi havia publicat 'El triomf' (1990), 'Quedate' (1993), 'Un nan espanyol se suïcida a Las Vegas' (1997) i 'El secret de les festes' (1997). Després del Watusi, 'El que sé dels vampirs' (2008), una novel·la històrica que va guanyar el Nadal. Tant se val. Diuen que no tenia lectors, sinó seguidors, i això té una única explicació, que comença per W i que és una de les millors novel·les del segle XXI.

Fora de la seva obra, a Casavella el rodeja una mística que s’explica per “la fama d’agradar-li tant la festa com la feina”, com diu Zanón, un d’aquells escriptors que agraden als companys de professió. “Barcelona és una ciutat amb molt pocs mites, hi ha Serrat, Loquillo i també Casavella, una persona amb un carisma inabastable”, assegura Zanón. Otero, en qui es nota una gran petjada de Casavella en la seva obra, explica una anècdota que ensenya l’humor de l’escriptor: “El primer llibre que vaig llegir de Casavella va ser El triunfo, en què hi havia una biografia de l’autor que deia que havia treballat de xòfer d’una gran vedet. I quan vaig preguntar-ho als meus pares, fascinat, em van contestar que el Francis, com tothom l’anomenava, no tenia carnet de conduir”. Miqui Otero, Carlos Zanón i Marina Espasa són alguns dels hereus de Casavella. Espasa fins i tot situa una cita de 'El día del Watusi' al començament de la seva novel·la El dia del cérvol: “Se trataba de pintar W por toda la ciudad”. Quan va morir Francisco Casavella, Barcelona va llevar-se amb una W a cada cantonada, un homenatge dels carrers que ell va descriure a la seva millor obra. 

No seria mala idea pintar W a les parets de la ciutat cada 15 d'agost i no nomès a Barcelona, pensem que sense anar més lluny, a Sabadell fa anys ja n'hi havia de Watusi, jo n'era un d'ells...

7 Comentaris

Més recent Anterior