Vandellòs ret homenatge als treballadors de l'incendi a la central del 1989. Recuperem el record de tres dels treballadors. Amb barba a Angel Ruiz, amb camisa blava Braulio Conejo, amb ulleres Manel Barreno - lavanguardia.com.

La central de Vandellòs I va patir el 19 d'octubre del 1989 el que continua estant classificat com el pitjor accident de la història de les nuclears a Espanya. Un incendi en una turbina (a les 21.39 h) es va propagar i va portar la central al límit i va causar la inundació de la part baixa del reactor, la zona més delicada i perillosa d?una nuclear. Vandellòs I va estar a prop de la catàstrofe ambiental, però les maniobres de tècnics i operaris van evitar la fugida de radioactivitat a l'exterior. Els experts, inclosos organismes internacionals, van analitzar els fets en llargs informes. Tres directius de l'empresa propietària (Hifrensa) i un membre del Consell de Seguretat Nuclear (CSN) van ser jutjats i absolts als anys noranta.

“Per què no se'ls ha reconegut? La política de la nuclear ha estat tapar-ho tot”, diu un exinspector del CSN. Durant tot aquest temps, 33 anys i un mes, mai no s'havia donat veu al centenar de tècnics i operaris que van treballar aquella nit i matinada a preu fet, arriscant la vida al costat dels Bombers de la Generalitat, que no havien rebut cap formació específica; van ser guiats pels empleats. No s'havia reconegut mai el seu afany.

“El que recordo és que ho vaig passar molt malament, com tots els meus companys. Era la nostra obligació i ho vam fer, ningú no s'ha queixat del patiment i l'angoixa d'aquella nit. Ningú no ens va reconèixer res, l'empresa no ens va donar ni les gràcies. No ens van tractar bé després de l?accident. Ningú ho va valorar perquè no expliquem mai com passem de malament”, explica Braulio Conejo (75 anys), mecànic a Vandellòs I. A l'hora, l'inici del foc va coincidir amb el canvi de torn, cosa que va doblar el personal. Una part dels operaris, com Braulio, van arribar com a voluntaris en veure el fum negre sortir de la central des del poblat d'Hifrensa, on vivien amb les seves famílies.

Van treballar en duríssimes condicions, amb equips de respiració autònoma enmig d'un fum negre i espès, amb l'aigua de vegades fins a la cintura, amb risc de morir electrocutats. “Es van cremar milers de litres d'oli i el fum va arribar fins a la sala de control, on els operaris també s'ho van passar fatal. Els ordinadors no paraven de vomitar paper, a tota hora, brrrrr! Vaig començar a veure la sèrie Txernòbil (HBO) i en veure la gent corrent pels passadissos em va venir l'olor de la memòria. No vaig poder seguir”, relata Braulio. Al costat, observant Vandellòs I, avui des de la distància, Ángel Ruiz, durant l'incendi supervisor a la sala de control, i Manuel Barreno, un altre company en aquella emergència. Són com a familiars. Comparteixen un grup de WhatsApp: 190 exempleats.

“Vam sentir una vibració molt forta, com si un avió ens estigués caient a sobre. I de cop explosions i incendis que vam veure des dels finestrals de la sala de control. I llengües de foc, fum i unes fogonades de color blau: l'hidrogen que es cremava”, recorda. “Qui més qui menys va intentar posar-se fora de perill, sota una taula, on podies... Després ja prenem consciència que teníem un problema gros, que s'estava caient tot”, recorda Ruiz.

Van venir després hores de caos –“vam haver de treure gent de la sala de control, tots demanaven informació”–, molta tensió i feina al límit. Sorprenentment, cap treballador no va resultar ferit. Van maniobrar en zones sense llum, inundades en part, movent-se intuïtivament gràcies al fet que tenien a les seves ments la central que havien ajudat a construir (1972). Alguns es van salvar perquè es van guiar a les fosques amb les mànegues. Van controlar l'incendi i, la clau, la temperatura del reactor, en mantenir precari el sistema de refrigeració. S'havia fet malbé amb la inundació, per l'entrada d'aigua del mar.

Tants anys de silenci s'expliquen, només en part, per la por dels tècnics a perdre la feina. “Per què no se'ls ha donat importància si van evitar un greu accident nuclear? Una cosa porta a l'altra: si reconeixes la seva actuació heroica, has d'explicar per què ha estat tan important. La política de la indústria nuclear durant moltíssims anys, i crec que també ara, ha estat tapar-ho tot, que no se sàpiga res”, diu Julio Pérez Sanz, exinspector del CSN, jubilat el 2020. 

Per fi, dissabte, se'ls va fer l'homenatge al poblat d'Hifrensa, amb l´únic suport públic de l´Ajuntament de l´Hospitalet de l'Infant i Vandellòs. L'ha impulsat l'Associació de Tècnics de Seguretat Nuclear i Protecció Radiològica. A la memòria, la nit que va poder canviar la seva vida i va llastar el futur de tota la regió, amb la Costa Daurada llavors en desenvolupament turístic. Vandellòs I, tancada després de l'accident i en fase de latència fins al 2028, perquè baixi la radioactivitat, espera el desmantellament final... I nosaltres en la inòpia.